Tinc ganes de...

Tinc ganes de ... fer coses, però no se per on començar.
La mandra és la culpable.
No puc aixercar-me del sofà, ni que em paguin.
Hauria de fer-ho, perque tinc el llit per fer, els plats per rentar, la rentadora per estendre...
Però la remalaïda mandra no em permet fer res més que regirar-me una mica, per situar-me més be, estirada al sofà i amb el cap recolzat sobre els coxins.
Miro el rellotge i penso que uns minuts més gaudint de no fer res, m'anirà més be que passar l'escombra.
I quan menys m'ho penso, tinc els ulls tancats.
No és pas la meva intenció dormir una migdiada, malgrat que una migdiada curteta no em pot fer pas mal.
Torno a buscar la posició còmoda.
Quan penso amb la feina que tinc per fer ...
La mandra és la culpable i no pas jo.
La veritat és que ja em sento transportada, i no tinc conciència de com ho he fet per entrar en aquesta sensació agradable de ser ben lluny del motxo i la galleda.
Em sembla que m'hi quedaré una mica més.
La roba pot esperar i els plats també, però jo no tinc més espera. Em cal aquest repós.
Una petita esgarrifança, de fred.
No em mouré del sofa, ni per agafar una manta de l'armari.
És per culpa de la mandra, clar.
I uns minuts més? Tampoc se n'adonarà ningú.