Testimonis silenciosos

Tota la nit que havia estat plovent. Les gàrgoles escopien fils d'aigua bruta que queien violentament sobre el terra empedrat. Els fanals ja feien pampallugues, doncs mentre que la plaça era fosca, havien estat cremant, i amb el trenc d'alba, els raigs tímids de llum que s'escolaven per les teulades, eren suficients per dur la claror a l'indret. La plaça on els vençuts anaven a morir, era presidida per una font de pedra i rajola octogonal i tres arbres que s'enfilaven pel buit que limitaven sis parets irregulars i dues entrades. Cada paret portava la seva vida: en una: una església, en una altra: un museu, a la del front: una escola. En totes el silenci, en totes la monotonia i el misteri de la tranquil·litat més absoluta.
Per una de les entrades, començaren a entrar els defensors de la República. El suor, les llàgrimes i la sang formaven una mescla homogènia que regalimava pels rostres abatuts dels valents. Anaven a morir, ho sabien. En Joan no tornaria a treballar al diari: Tornaré, companys!, va dir abans de marxar al front; el Lluís no tornaria a acaronar les galtes verges del seu fill: Fins aviat, va mussitar-li a l'orella abans de partir; l'Isidre no veuria mai més la mare: Cuida't i torna, torna si us plau, va suplicar-li la mare al seu fill abans que aquest marxés a la defensa dels seus ideals; l'Eugeni no regressaria al camp, tal com va crida'ls-hi a les ovelles abans de viatjar al front, no tornaria a respirar l'aire pur; el cor del Miquel no tornaria a bategar per l'Amèlia: No diguis adéu, digues a reveure, que és més lleu, va rectificar-li la seva estimada abans que marxés; el Jaume no tornaria a plorar derrotat pel fracàs, no hauria de tornar a la plaça major a pidolar. La guerra els hi havia pres la vida, i ara, després d'un llarg batallar, els seus enemics els matarien. Eren sis els vençuts, i sis els vencedors. Els segons empenyeren els primers, que caigueren de genolls cara la paret de l'església. El Sant de granit que presidia la façana els mirava fixament. Anaven a morir, i ho sabien. Ningú més ho sabia, ningú que pogués cridar en ajut seu. Un moment de silenci expectant, inquietant, ple de ràbia i de dolor.
Pum! El primer tret va esmicolar el silenci. Va decidir que les mans d'en Joan no tornarien a embrutar-se i fer olor de tinta. Va caure rodó, sense recriminar res a ningú. Els seus companys dormien plegats al refugi de la muntanya nord. Pum! El segon tret va decidir que la veu dolça del Lluís no tornaria a cantar cap més cançó de bressol al seu fill. Els arbres buscaven la vida, fugien de veure com morien els innocents. El fill va obrir els ulls de sobte, no sabia pas perquè. Pum! El tercer tret va fer volar els coloms que es posaven sobre el cap del Sant. Va fer volar els petons afectius entre l'Isidre i la seva mare. Ella bordava a la finestra, i va recordar el seu fill. Una llàgrima va caure del seu ull dret. Pum! El quart tret va arrencar l'ànima llibertària de l'Eugeni. Les gàrgoles van deixar d'escopir aigua bruta. Van emmudir davant la injustícia. Les ovelles que havien sortit de bon matí a pasturar van fer un bel espontani. Pum! El cinquè tret va acabar amb les carícies del Miquel i l'Amèlia. Va decidir que el fill que esperaven, no tindria pare. La mare, que romania a la presó, va sentir el plor del seu nadó al ventre. La font de la plaça va empassar-se l'aigua. Pum! El sisè tret va fer tremolar els fanals. Va fer callar en Jaume, que blasfemava i renegava contra els nacionals. Ningú el trobaria a faltar. Els sis trets foren a parar al clatell dels derrotats, que ara ja sense consciència, reposaven al terra gelat de la plaça. El Sant seguia mirant els ulls oberts dels morts, que es clavaven impotents i brillants a l'infinit. La sang els hi sortia de la boca i els hi queia per les galtes; s'escolava per les esquerdes del terra empedrat i anava a parar als sots on es barrejava amb l'aigua de la pluja, per formar un bassal trist i adormit.
El sol esclatava solemne al bell mig del cel blau. Els soldats anaven apilant els morts a la camioneta, mentre feien una cigarreta i entonaven l'himne. Quan acabaren, posaren marxa cap a la fossa, on hi abocarien els morts. Allà els vençuts es reunirien amb d'altres companys que algun dia, com ells, van haver d'abandonar la seva vida, per defensar el que creien just i necessari, per defensar la República. El balanceig de la camioneta, que avançava feixuga, va tancar poc a poc els ulls dels combatents. El cant unànime dels difunts, el seu himne va ser aplacat per un munt de sorra, que no seria remoguda fins anys més tard, quan d'altres combatents no rendits encara, van treure-la de sobre els cossos, per substituir-la per un manat de roses fresques i roges.