"Testimo..." de veritat??

Quants cops haurem sentit que els temps canvien, que el que vivim avui dia no es pot, ni de bon tros comparar amb el que anys enrere visqueren els nostres avantpassats? Doncs bé, em voldria centrar en un fet que em resulta bastant curiós i és en la gran capacitat d'estimar que tenim avui dia els joves, i dic jo, serà aquesta invasió que em sofert d'ordinadors i telèfons mòbils el que ha fet que tinguem aquest sentiment tan a flor de pell? O potser és que amb la pujada de temperatura que està patint el nostre planeta, la coneguda dita de "la primavera, la sang altera", s'ha generalitzat i s'hi pot aplicar un sentit atemporal, sota el qual, tindríem aquesta sang tan alterada durant tot l'any, any rere any?
Tan han canviat els temps, que ara, em substituït la tan típica pregunta que ens serví com a mètode per entaular una conversa amb algú desconegut de "Hola, que tal? Com et dius?" Per unes d'altres, més modernes, i realment, eficaces com vindrien a ser "Tens mòbil? Em dones el teu Messenger?" i és que sembla que avui dia haguem d'acompanyar tot missatge, que sigui imprescindible, sinó la centraleta de telefònica no pot enviar el "sms", acabar-lo amb un "TQM" o ara, ja que ens solidaritzem amb la nostra estimada llengua en decadència, la catalana, "TTM". Ja ni analitzem el que significa, tan sols és un "te cu eme" més que ha enviat algú, com a simple tràmit per a omplir aquells 350 caràcters del sms, però que ja ningú es molesta en analitzar el que significa, el que aquestes tres magnífiques paraules amaguen. O no cal anar gaire lluny, quan vas a una discoteca, coneixes un home i als deu minuts de parlar amb ell et diu que t'estima i que ets la noia que ha estat esperant tota la vida... en fi, m'abstindré de fer comentaris, tota persona pot extreure el que realment sent i vol aquest home, i sinó, no seré jo la que li descobreixi el gran secret de la ment masculina, complexa i amagada com ninguna... (irònicament parlant, clar està...).
Doncs bé, tota aquesta introducció era per explicar, i compartir amb tothom a qui li interessi llegir aquest escrit una situació estranya que vaig viure i que en certa manera, estic vivint.
Aquesta història comença temps enrere, m'atreviria a dir que 8 mesos enrere aproximadament, sobre l'Agost del 2004, quan vaig viure un mes inoblidable a un poble de la Costa Brava, mes del qual vaig compartir dues setmanes amb un noi, al principi odiós, amb qui només podia tenir que discussions, tota l'estona discrepàvem i mai podíem arribar a estar d'acord, però poc a poc, vàrem anar creuant aquell petit pas que diuen que separa l'odi de l'amor, fins que al finalitzar aquelles dues setmanes allò previst per aquella última nit...no succeí, la timidesa ens vencí als dos, i ell retornà a Barcelona sense que jo pogués aconseguir allò que em vaig prometre, però al cap d'uns dies, un so molt peculiar em retornà aquella esperança que quatre dies enrere se'n anà amb el meu amic a Barcelona, era un missatge seu, un missatge curt i explícit, on tan sols hi havia un curt, però profund "T'estimo", jo, prudent que sóc amb els nois, vaig desconfiar en primera instància, no podia creure allò que estava vivint, de fet no volia creure-m'ho, ja m'ho havia fet passar malament i no sóc dona que m'agradi caure dos cops sobre la mateixa pedra... Però els dies passaren i la intriga de la certesa d'aquell missatge cada dia em superava...fins que vaig decidir parlar amb ell, però quan em vaig trobar amb ell, la situació va poder amb mi i aquelles paraules tan estrictament preparades van atemorir-se i es van amagar sota la llengua amb por de sortir fora, vàrem tenir una conversa tensa sobre temes superflus i sense importància fins que acabà la nit i començà un nou dia, que, sense cap raó en especial, precediria a una època de sis mesos de silenci i d'ignorar qualsevol cosa que ell fes, fins que, un e-mail, em sorprengué en un matí ressacós de dissabte, on m'explicava que m'estimava i que tenia ganes de veure'm i estar amb mi. Sincerament? Vaig arribar a creure-m'ho, no era el primer cop i havia passat suficient temps com per a calmar aquell mogut estiu, després d'aquest e-mail, m'esperava un llarg mes i mig sense notícia seva, vaig decidir-me per acabar amb aquella situació tan ridícula i vàrem quedar, em va aclarir la situació, "perdona, és que estava molt borratxo" mmmh... en aquell moment vaig pensar..resposta errònia! Però no tenia més ganes de discutir, em va fer mal, però ja m'he reposat, la meva pregunta és:
Com pots estar segura que els sentiments d'aquell que s'està sincerant són certs? Clar estar que el meu instint, no em serveix, igual és que ja s'ha perdut el concepte d'estimar, que s'ha macerat tant, que s'ha perdut totalment el significat i ja ningú recorda el que en un principi significava i cadascú s'hi ha creat el seu propi significat, o igual sóc jo la que estic equivocada, la persona estranya que pensa que estimar és un sentiment molt fort, un sentiment que et mou i que t'impulsa a actuar en funció d'aquella persona, que faries qualsevol cosa per ella, un sentiment que no desapareix així com així, un sentiment que és capaç de fer-te plorar, d'emoció quan aquest sentiment és recíproc o de tristesa i melancolia quan aquest no ho és, que et fa sentir tan especial quan ets al costat de la persona escollida i que fa que un somriure estúpid i inalterable romangui incondicionalment en la teva cara il·luminant totes les dels que t'envolten, un sentiment que amaga tantes coses màgiques, un sentiment tan bell... No puc creure com hem pogut destruir aquest sentiment, com hem pogut destruir el be més preuat que disposàvem, és quelcom que escapa de la meva imaginació, quelcom que em supera i que mai podré arribar a entendre.