La biblioteca, un lloc carregat d'aventures

Que el món s'ha trastornat totalment no és quelcom nou per a la majoria de la gent, però crec que ha arribat un punt en el qual el surrealisme sobrepassa allò que hom espera… sí, sí, ho podem ben dir, hem sobrepassat el límit d'allò que consideràvem estrany per a entrar en un altre nivell... Bé, podria explicar un munt de coses amb les quals faria veure que el món, no tira, que a vegades sembla que la teva vida quotidiana sigui un acudit i t'estiguin gravant amb una càmera oculta, mai no has tingut aquesta sensació? El fet d'estar passant per una situació, totalment inimaginable, increïble, tret d'un monòleg d'aquests humoristes que surten per la televisió o ben bé de les pel·lícules o sèries de les quals tots ens en riem...? Doncs a mi fa un temps, em succeí quelcom que em feu sentir exactament en aquesta situació...
Estava jo en una biblioteca, lloc normal i en el qual poc més que gent estudiant, esperes trobar; doncs lamento dir que, malauradament, estem errats, igual que molta gent; a la biblioteca no s'hi va a estudiar...vaja, si més no, no tota la gent que hi va... S'hi va a lligar, a trobar algún amic, algú amb qui parlar, algú a qui fer-li un massatge als peus... Sí, sí, no m'he equivocat, ni m'he tornat boja... és al que la gent va a les biblioteques, desenganyem-nos-en, els temps han canviat, el que ens mou és diferent del que era normal fa uns anys...
Doncs bé, com anava dient, estava jo estudiant en una biblioteca, exactament fent una d'aquelles frases tan complicades de català que més que l'anàlisi sintàctica, el que se li hauria de fer seria un anàlisi de contingut... Home, té el seu mèrit, frases de vint-i-tres verbs, no les crea tothom, i si fa o no fa, el fet de crear-les amb sentit o no, arriba un punt en el qual ja és indiferent... doncs estava jo capficada en el món dels eixos i dels complements circumstancials quan un home, posem-li d'uns quaranta-cinc - cinquanta anys assegut davant meu, m'abstragué del meu moment de concentració amb aquestes paraules...
-Perdona, estic fent una enquesta, t'importa dedicar-me uns minuts?
I mira, posat que algun cop m'hi he trobat en aquesta situació, em vaig solidaritzar amb aquell pobre home i vaig decidir deixar per aquells minuts que m'havia demanat aquell bon home el fascinant món de la sintaxi, tot endinsant-me en aquell moment que més tard qualificaria de surrealista total.... Doncs bé, vaig accedir a la seva proposta, a la qual seguiren l'explicació del tema i una proposta que ja començava a sorprendre'm una mica...
- Veuràs, és sobre sabates i mitjons
- Ah, d'acord, cap problema.
- Te'ls podries treure?
Aquell va ser un moment en què em vaig penedir de no haver rentat aquelles sabates que em vaig repetir tants cops que havia de rentar, però en fi, em vaig armar de valor, i li vaig ensenyar una, tot procurant que no es veiés gaire...dintre del que cap...estàvem en una biblioteca! Després d'observar-la detingudament, em mirà i em demanà si podien ser les dues, i que els mitjons també eren de gran interès per al seu treball, em demanava si podia també treure-me'ls, miro cap avall... i veig aquells mitjons, mossegats, foradats pel dit gros, i un altre cop...agafant el valor d'on no el tenia, l'hi vaig ensenyar, me'ls agafà i estigué uns minuts examinant-los. A tot això cal aclarir la situació, estava en una biblioteca, descalça, acabant una frase de quatre fulls de llargada amb vint-i-tres colors diferents i amb un desconegut assegut davant meu, examinant detingudament els meus mitjons... No sé vosaltres, però jo una situació normal, no la trobo... però no us hi amoïneu, que el surrealisme no s'atura en aquest punt, no, home, no...
-Et sents més còmoda?
Si us plau... com es pot sentir algú més còmode descalç en una biblioteca?! Li vaig fer una cara de la qual imagino que desxifrà la meva resposta. M'agafà els peus i me'ls començà a prémer tot fent-me massatges... allò arribà a un punt en el qual jo ja no sabia què fer, com reaccionar, què dir... i es creà un silenci que ell s'encarregà de trencar...
-T'agrada?
Si us plau... no era ni el lloc, ni el moment, ni la persona adequada per a fer el que estava fent... resposta a la qual vaig contestar com ho vaig fer amb la passada pregunta, amb un llarg silenci i una cara d'incrèdula, era superior a la meva imaginació, no podia donar crèdit a allò que m'estava succeint... l'home em demanà d'asseure's al meu cantó, jo hi accedí, ja que tampoc no esperava a ningú, i era lliure de fer allò que volgués...però cada cop veia de més a prop aquella cara que em mirava fixament, i tot continuant aquell massatge i adorant els meus peus, dient que si eren tan bells m'oferí sortí fora i seguir amb l'enquesta. En aquell moment allò sorprenent de la situació sí que em deixà parlar, li vaig contestar amb un no tartamut i amb la primera excusa que se'm passà pel cap:
-No és que tinc classe ara a les vuit i faré tard...
Vaig mirar el rellotge que reposava sobre un prestatge bastant al seu abast...tres quarts de set... vaja...això de les excuses no és el meu fort... tot i que em va servir per desempallegar-me d'aquell home i després d'agrair-me la meva atenció, em vaig aixecar i vaig marxar, tot mirant per les cantonades que no hi hagués cap càmera o cap indici que pogués afirmar que havia estat víctima d'una broma... doncs no, després de, molt dissimuladament, mirar d'un costat a un altre, vaig veure que allò que havia viscut moments enrere no havia estat una broma, que formava part d'aquest món boig i que cataloguem de normal, però que, si més no, és surrealista total...
Havent viscut aquesta experiència, m'agradaria aclarir la conclusió que jo en vaig extreure i que m'agradaria compartir amb la gent, si el que vols és experimentar coses estranyes, si veus que la teva vida és monòtona i necessites un pessic d'emoció, acosta't a una biblioteca, tot i poder viure moments inversemblants, a cas no ho és la vida?
Però si per la contra, la teva intenció és estudiar... segueix el meu consell... queda't a casa, creu-me, patiràs la temptació de l'ordinador, del telèfon, l'infernal soroll dels germans cridant i jugant als "power rangers" per casa, potser també patiràs pel monstre de la nevera que sembla que cada mitja hora tingui gana de tu... però del que et deslliuraràs és de tots els perills que amaga una tranquil·la i pacífica aparentment biblioteca, que creu-me el que et dic, no són pocs.