Terra de ningú

"Aquesta tarda irem a la plaja, ens estirarem sota un abre i menjarem tomates i carrotes".

Totes aquestes paraules estranyes per a algú de Barcelona eren les que vaig incorporar en una sola frase al venir a viure a un poblet de l'Empordà. Passar de viure a una gran ciutat a un poble d'allò més petit no és cosa fàcil, us ho ben asseguro, però una de les coses que més em va encuriosir va ser el parlar de la gent de l'Empordà, un accent tancat, com si remuguessin per sota el nas, paraules noves amb petites variants, expressions i frases fetes...

Les paraules que més recordo van ser unes escoltades entre el soroll del mar i l'olor a tramuntana: "Poc que ta crec!"

Les vaig sentir dir un dia d'hivern al forn del poble, al senyor que comprava el pa just davant meu. Per un nena de 8 anys no us estranyeu que li semblés d'allò més còmic. La seva sonoritat em recordaven al soroll del rosseg d'un tros de pa sec, difícil de mastegar.

Han passat anys des de que vaig arribar aquí, a la terra de la tramuntana, i continuo anant a Barcelona a veure els meus avis, però certament no t'hi acabes d'acostumar. Els d'allà et diuen que ets d'aquí, i els d'aquí et diuen que parles d'allà. Suposo que no sóc d'enlloc, sinó tan sols de Terra de ningú.