El príncep que no sabia fer petons

Un relat de: miia
Heus aquí una vegada un príncep, alt, elegant i ben plantat. No era d'aquells prínceps guapos, guapos fins a ser fatxendes, no us penseu, però era d'allò més elegant. Tenia alguna cosa, aquella cosa que no sabem mai què és, però que el feia ser especial. Sí ja m'enteneu, aquella cosa especial.

Bé, el nostre príncep, alt i ben plantat amb alguna cosa especial, era un príncep normal; regnava el seu regne, anava a cavall, feia grans àpats amb reis i nobles d'altres contrades, llegia, passejava pels jardins de palau... i fins i tot moltes princeses li anaven al darrere. Però per molt estrany que sembli, el nostre príncep no era un príncep com tots els altres: No sabia fer petons.

El príncep estava desesperat. Havia provat tot el possible per aprendre a fer petons i ja no sabia que havia de fer. Havia corregut camps i muntanyes en busca dels millors petoners de la contrada, havia cercat per tots el regnes en busca d'un beuratge o un elixir que el fes aprendre a fer petons. Fins i tot havia gosat endinsar-se al Bosc de les Tenebres a buscar la bruixa per veure si hi trobava algun remei a la seva desesperada situació. Però res, sense èxit. Cada vegada que el príncep s'enamorava d'una donzella i finalment arribava aquell moment tant desitjat, la noieta sortia corrent dient-li que no sabia fer petons.

Cada dia que passava el príncep estava més afligit. Ja no es fixava amb les donzelles i princeses i mica en mica es va anar resignant a passar tota la vida sol per culpa d'aquella desgràcia que li havia tocat viure; no saber fer petons.

Però el destí és capritxós i per casualitat, un dia que el príncep havia sortit a caçar amb el seu cavall, va topar amb una caseta petita, amb un molí d'aigua al costat, finestres petitones, i una oloreta molt suau que sortia de la xemeneia de la casa. Afamat com estava, el príncep va trucar a la porta sense rebre resposta. Insistent, va tornar a trucar, però ni rastre del propietari de la caseta.

-Perdoni?
El príncep es va girar.
-Que busca a algú?

Allà davant seu hi havia una velleta entranyable. Era petita, amb unes quantes arrugues al front, uns ulls blau cel inquiets rere les ulleres rodones i el cabell recollit en un monyo una mica despentinat que feien de la velleta un personatge d'allò més peculiar.

-Oh, perdoni, només passava per aquí, i he sentit aquesta olor tan bona... No tindria alguna cosa per menjar?

Al cap de poc més de cinc minuts el príncep degustava una tassa de xocolata calenta amb galetes deliciosa. La velleta però, va seguir atrafegada remenant per la cuina tot i l'estatus del seu convidat (com podia tractar així a un príncep!) El príncep, encuriosit, va mirar d'esbrinar que cuinava, però per molt que s'hi va esforçar no va saber endevinar de què es tractava aquell suculent menjar.

-Perdoni la indiscreció, però em podria dir què està cuinant concretament?
-Petons.- va respondre la velleta com aquell qui diu una cosa totalment obvia.

El príncep de primer es va ennuegar, va tossir, va esbufegar i quan finalment es va haver recuperat li va demanar explicacions a la velleta:

-Però...però...- el príncep no aconseguir articular cap paraula.- els petons no es fan?
-No, quines bajanades! Els petons es cuinen!- va respondre la velleta tota indignada. Mira, és més fàcil del que et penses; és important posar les quantitats justes de cada ingredient, això sí, per que, si li poses massa sucre, el petó serà massa ensucrat i pot resultar ser massa apegalós. Però tampoc li pots posar poc sucre, per que llavors no serà suficient dolç i tendre. L'has de cuinar a foc lent, a poc a poc, així el petó anirà agafant forma. És important no deixar-los mai sense vigilància, ja que els petons requereixen un munt d'atenció.

El príncep no s'ho podia creure. Tants anys buscant la solució al seu problema, consultant a grans entesos, pensadors, metges, mags, bruixes... i havia trobat la solució en una humil caseta no gaire lluny del seu palau!

Atent a l'explicació, el príncep va imitar tots els passos per cuinar un suculent petó fins ben entrada la mitja nit. Cansat i amb les mans plenes de sucre i farina va posar al forn la seva obra mestra embolicada amb un mocador blanc.

-Ara només cal esperar- va enunciar la velleta.

Aquella nit el príncep no va poder dormir. Per fi podria donar un petó i trobar la seva estimada! Donava voltes i voltes al llit, tot recordant pas a pas la recepta que li havia ensenyat la velleta per no oblida-la i retenir-la a la memòria per sempre més quan finalment va caure en un son profund.

Tot just despuntava el primer raig de llum que el príncep ja trucava a casa de la velleta per veure si el petó ja estava llest.

-Guarda'l bé, i dona-li a la primera noia bonica que vegis, i sobretot no l'obris tu!- li va dir la velleta allargant-li un petit paquet embolicat amb el mateix mocador blanc d'anit.

-I què he de fer?- va preguntar el príncep espantat.

Però no va obtenir resposta, al temps de guardar-se el paquet blanc, la velleta s'havia esfumat.

Cap-cot i capficat va tornar a palau. El seu cap no parava de donar voltes a com seria el paquet tan ben embolicat amb el mocador blanc que portava a la butxaca. Quina forma tindria el petò?

Però quan tot just li faltaven poques passes per arribar al pont que el conduïa cap a casa quan una noia molt i molt bonica es va creuar pel seu camí. Era una noia alta, elegant i ben plantada. Tampoc era una noia bonica, bonica fins a ser fatxenda, no us penseu, però era d'allò més elegant. Tenia alguna cosa, aquella cosa que no sabem mai què és, però que la feia ser especial. Sí, ja m'enteneu, aquella cosa especial.

El príncep no va dubtar, va baixar del seu cavall i es va acostar a la noia. Però, què havia de fer? Li havia de donar el paquet blanc? Li havia d'explicar tota la seva història? No van caldre tantes preguntes ni explicacions. La noia es va acostar al príncep i li va fer un petó. Un petó amb gust de sucre, xocolata, maduixes, llimona i tots els ingredients que el príncep havia fet servir per cuinar aquell petó. El petó més tendre que mai havia existit, on tots els ingredients estaven en la seva justa mesura.

El príncep, però, no va saber mai quina forma tenia el petó, ja que, quan a la nit, després de totes les emocions es va ficar la mà a la butxaca, només va trobar-hi el mocador blanc desembolicat. I és que, amics, la forma amb que es doni el petó no és el més important... és la manera com estan cuinats, com es cuida fins l'últim detall deixant en mans de la sorpresa quina forma tindrà el que fa que un petó sigui especial.

Comentaris

  • M'ha agradat![Ofensiu]
    Rei Negre | 07-03-2012 | Valoració: 8

    Un relat molt amè, no se m'ha fet gens pesat de llegir tot i estar dins una pantalla... Et seguiré llegint!,

    Violeta.

  • Un conte original,[Ofensiu]
    free sound | 07-03-2012 | Valoració: 10

    amb gust diferent,
    amb recepta de sentiment.
    M’ha agradat molt...un príncep capficat...
    Ben bonic el relat. Felicitats!