Tenir-te aprop cada vegada vol dir tenir-te més enfora

Una persona que camina al meu costat, que es posa de la meva part quan ho necessit, que em protegeix, que fa cafès i m'ajuda a fer menys caòtica la meva vida. Algú que em renya quan creu convenient, que em dona la seva opinió així com els seus consells i em conta les seves batalles. Algú que es preocupa de si soc ja a casa quan és massa tard, algú que hi és quan tothom ha marxat... però a la vegada algú que ja no em toca si no és per fer l’amor. Algú que em mira però ja no s'hi fixa, algú les mans del qual ja no es junten amb le meves per mostrar-li al món que ens estimem. Algú que poc a poc em va fent fora. Algú pel qui els meus aniversaris s’han convertit en un dia més de l’any, pel qui els regals són ja inexistents tant com els seus petons amb ganes. Algú que de mica en mica s'ha anat convertint sense saber-ho en un amic.

El pitjor de tot és que a aquest algú quan tracto de dir que hi ha alguna cosa que no va bé, és algú que em mira com si demanés que em donas un troç de lluna. I si, resulta que aquella lluna que els dos miravem fa anys ja no es troba feta a la mateixa mida pels dos.

La situació em fa mal. Vull agafar les forces necessàries per dir a tot això que basta, però s'enfonsa el meu món cada cop que imagino com seria viure una vida a la que tu no hi ets. Ja sé que això és ser cobard al teu barri i no passis pena, al meu també però com tot a la vida la teoría es fa molt més fàcil que la pràctica.