Cercador
Carta per allò que un dia varem ser
Un relat de: aloma parau- Compartir:
Tenc por. Els teus ulls comencen a dissoldre's a la meva ment. La teva imatge dia a dia es va desfent, els teus llavis deixen de tenir aquell color intens que sempre he recordat, els teus batecs ja comencen a ser massa enfora. Qui sap si és la distància, qui sap si és l'orgull. Tu sempre em deies que per molt irracional que fossin les coses fes allò que em venia de gust i ara, ara tu ets allò que vull al meu costat.
Saps què? Em vaig quedar amb moltes ganes de saber què hagués passat entre nosaltres. Vull dir si tu no fossis qui ets i jo no fos qui soc. Vull saber que el meu passat no ha estat creat amb mentires. Vull saber que realment eres allà on volies estar. Sé que això ara et pot parèixer de poca importància però per mi si que ho és important. Necessit saber que cadascuna de les paraules que van sortir de la teva boca del primer dia fins el darrer varen ser el resultat de l'home que ets i de l'home que em va fer reviure i no de l'home que jo volia que fossis. Que no vares ser creats per una ment innocent -la meva- que es va creure amb els ulls tancats tot allò que predicares.Amb tu era molt fàcil fer passes endavant i no mirar enrera. Domés ser tu i jo se'ns donava massa bé.
En tant que escric aquestes paraules vaig notant com el nus que fa mesos tenia a dintre es va desfent. Per fi, d'una manera o d'una altra he reunit el valor suficient per posar-me ,encara que sigui així, en contacte amb tu. Ja sé que les nostres vides domés es varen creuar uns dies, setmanes pot ser, ja sé que les nostres vides ja son com son però què hi ha si et dic que els nostres dies se'm varen clavar de tal manera que ni el temps ni la necessitat d'oblidar han aconseguit que esborri el teu pas? Què hi ha si et dic que el meu jo ja no hi és i que pot ser encara et necessito? Què hi ha si et dic que ara si que ho deixo tot? Què hi ha si et dic que em donis la mà i anem lluny? Molt, molt lluny allà on sempre feiem comptes arribar.
Hi he pensat molts cops i pot ser realment vares ser el meu símil de llibertat. Vares aparèixer a la meva vida quan ja no recordava que era ser jo mateixa. Quan ja no recordava com es feia això de somiar. Quan havia oblidat els petits detalls que per mi sempre han importat, quan els meus ideals havien quedat enterrats dins alguna part d'allò que un dia vaig ser. Va ser gràcies a tu que vaig recordar que la vida no és allò amb què havia convertit la meva; que la vida es llevar-te plena de màgia, plena de ganes de cridar que les teves forces farien girar el món en sentit contrari, plena d'il.lusions, plena de mirades indecents, de somriures temptadors, de jugar-t'ho tot per un somrís. Que la vida és ara o mai. Si, això em vares ensenyar. Que la vida es nostra. Que els dies estan comptats.
Saps què? Em vaig quedar amb moltes ganes de saber què hagués passat entre nosaltres. Vull dir si tu no fossis qui ets i jo no fos qui soc. Vull saber que el meu passat no ha estat creat amb mentires. Vull saber que realment eres allà on volies estar. Sé que això ara et pot parèixer de poca importància però per mi si que ho és important. Necessit saber que cadascuna de les paraules que van sortir de la teva boca del primer dia fins el darrer varen ser el resultat de l'home que ets i de l'home que em va fer reviure i no de l'home que jo volia que fossis. Que no vares ser creats per una ment innocent -la meva- que es va creure amb els ulls tancats tot allò que predicares.Amb tu era molt fàcil fer passes endavant i no mirar enrera. Domés ser tu i jo se'ns donava massa bé.
En tant que escric aquestes paraules vaig notant com el nus que fa mesos tenia a dintre es va desfent. Per fi, d'una manera o d'una altra he reunit el valor suficient per posar-me ,encara que sigui així, en contacte amb tu. Ja sé que les nostres vides domés es varen creuar uns dies, setmanes pot ser, ja sé que les nostres vides ja son com son però què hi ha si et dic que els nostres dies se'm varen clavar de tal manera que ni el temps ni la necessitat d'oblidar han aconseguit que esborri el teu pas? Què hi ha si et dic que el meu jo ja no hi és i que pot ser encara et necessito? Què hi ha si et dic que ara si que ho deixo tot? Què hi ha si et dic que em donis la mà i anem lluny? Molt, molt lluny allà on sempre feiem comptes arribar.
Hi he pensat molts cops i pot ser realment vares ser el meu símil de llibertat. Vares aparèixer a la meva vida quan ja no recordava que era ser jo mateixa. Quan ja no recordava com es feia això de somiar. Quan havia oblidat els petits detalls que per mi sempre han importat, quan els meus ideals havien quedat enterrats dins alguna part d'allò que un dia vaig ser. Va ser gràcies a tu que vaig recordar que la vida no és allò amb què havia convertit la meva; que la vida es llevar-te plena de màgia, plena de ganes de cridar que les teves forces farien girar el món en sentit contrari, plena d'il.lusions, plena de mirades indecents, de somriures temptadors, de jugar-t'ho tot per un somrís. Que la vida és ara o mai. Si, això em vares ensenyar. Que la vida es nostra. Que els dies estan comptats.