Tempus fugit

Amb la incertesa de què em trobaria quan sortís, vaig començar a caminar. Fins que em vaig trobar allà. Desemparada, sola, envoltada per les flames vermelles. Podia sentir l'escalfor del foc mentre les bombes espetegaven tan a prop meu. En aquell moment vaig entendre que és igual què hagis fet, què hagis estat, qui; l'únic moment que importa és ara.

No tenia por. El soroll, el risc; m'enfortien. Ja res tenia sentit. Podia notar com el meu cor vibrava amb el ressò de cada explosió, sabent que en qualsevol moment una d'elles em podia esborrar del mapa. A qui importaria? No ho sé. Tenia la ment en blanc, només el bum bum de cada bomba es dibuixava a la meva ment. Observava la gent del meu costat, però només formaven part del paisatge. Desemparada, sola, envoltada per les flames vermelles. Esfereïdor, però reconfortant. Després, la vaig veure.

Era allà, tan petita, tan tendre, tan fràgil. La vaig mirar i no vaig poder evitar passar-li el braç per sobre les espatlles, que li cobrien el cap. Mira, vaig dir-li amb una veu forta i segura. I va aixecar la mirada. Jo, continuava abraçant-la, fins que tot va minvar. La pau, com un esbufec de pols, es va apoderar d'aquell lloc, on va començar a regnar la serenor, la calma i on l'únic moment que importava continuava essent ara.