TEMPS VENUT

És aquella hora que no és de ningú, quan clou la nit i s’alça el dia mentre la fresca creix i la son et té estabornit. No para de ploure des de fa dos dies i el veïnat està nerviós vetllant el riu. Ha crescut de valent i l’aigua baixa enfurismada, de color terrós i plena de brossa que ha anat arreplegant.

Des del pont del passeig tothom hi bada quan de sobte un arbre, arrossegat per la fúria del riu, topa espetegant en un dels arcs del pont. Ara tot és fosc, mogut i confús. Una pressió punyent l’empeny i l’enfonsa revoltant-lo de fang, fulles i molta aigua que l’ennuega. Rep empentes i cops secs que l’estremeixen i cada vegada es pot moure menys, cada vegada se sent més feble, sense aire, sense forces... Quan de sobte una estrebada el desperta i s’adona que tothom se’l mira amb cares llargues, atabalades, algunes plorant.

Amb deu anys en Jofre fou rescatat d’un riu descontrolat per l’aiguat que es va emportar mitja població. Un veí ajudat per una corda el va poder treure de l’aigua. Encara ara tenia malsons. D’ofici comptable, va treballar per la fàbrica de teixits del poble durant quaranta anys. Conscient de ser un supervivent va considerar que a partir d’aquell ensurt havia de recuperar i deixar viu cada moment de la seva vida. Tots els segons que venia per diners, fent feina en aquella fàbrica, els recuperaria immortalitzant-los. Començà a recollir còdols de les lleres del riu per fer-ne mosaics a casa seva revestint taules, cadires, el camí del jardí, les parets de la casa, la façana... Els còdols eren com ell, roques dures, allisades i arrodonides pel frec de les aigües. Fins que de nou un aiguat el va sorprendre recollint còdols al voral del riu.

En Jofre va ser arrossegat per l’aigua uns quants quilòmetres abans no en va poder sortir. Xop i entumit s’assegué a terra per respirar quan s’adonà d’una cinta que li voltava el canell i quedà glaçat en llegir-hi: “Central d’anàlisis i distribució de VIDES. Porta d’expedicions al destí de segones oportunitats”.