Tec selecte (II)

Certament, és més feixuc que els altres.
No obstant, després que n'hagi caigut la lletra que suara esmentava he tingut la sensació que tal vegada era buit.
Sortosament el contingut és divers: des de ploms, mosquetons i fil de pescar, un plec de roba amb uns rullols castanys, una ploma de colomí i fins a una curiosíssima falcilla amb espàtula d'os, passant per una cua de conill.

Llavors fou quan vaig adonar-me'n que la tieta Marta apareixia rere aquella cortina de trenes d'espart, que em recorden els salzes ploraners, i que aquí imitaven vagament les mosquiteres que feia uns anys s'avenien a acollir-me sense recances enmig de la nit africana.
Les mosques vironeres romandrien sempre a les en vistes d'un paisatge que era realment un vedat legítim i plenament merescut.
Tant se val, si ara ella és la mestressa, no li ha calgut arribar a aquest estat per entendre que en la vida res li és balder. De tot i de tothom, n'ha après humilment alguna cosa, i, per tant aquests insectes empipadors seran efímers espectadors a l'encalç d'una vianda que no els serà mai servida.

L'esguard de la Marta és tan viu com sempre.
Les seves paraules i el seu deix inconfusible s'hibrida amb els meus projectes i pensaments.
Llesta com una fura ha intuït de seguida perquè m'he endinsat fins a gairebé al cor del Llobregat (aquest riu que, malauradament, sembla que el temps hagi donat la raó als qui li encolomaren un nom tan tenebrós i fosc).

No em féu cap retret ni quan vaig demanar d'instal·lar-me provisionalment a casa seva, com ara mateix demostra una absoluta benevolència tastant un aparent desori que faria rumiar a qualsevol altra.

A mi sí, que sempre em té reservada una estança endreçada amb la traça d'una dona que no l'han hagut de péixer. S'ha esllomat i escarrassat des de ben jove, i res ha agrejat el seu caràcter. Té una expressió sincera i decorosa, lluny d'afalacs complimentosos i innecessaris. Ben segur, que el fet d'estar avesada a entomar patacades i engolir els ensurts més inesperats et fa d'aquesta mena.

Gosaria dir que això de fer-se gran, li prova.
Per bé que ja fa temps que a tot hi dóna la justa significança.

Quan va acceptar de viure amb els meus pares i, per tant, a tornar a compartir de vora el feinejar trepidant amb la seva germana no s'hi va amoïnar gaire.

Jo llavors treballava a Barcelona i el meu germà -molt seriosament- engrandia el patrimoni genètic posant seny, amb una mossa de Balsareny.

Ara: sempre que podia pujava a veure'ls a tots tres.