tancat...

Comença a fer molta calor, des del llit estant sento...de fet, no m'arriba cap soroll. Simplement em sento sol, molt sol.
Encara no he obert els ulls. Em fa por obrir-los i veure el que pot ser que tingui al voltant. Mentre intento aguantar el màxim estirat, per passar-me el mínim d'hores despert, per no haver de pensar en res del que em te aquí.
No se quina hora es, no se quin dia es, no se quin any es i quasi no se ni qui soc. o millor dit: qui era. Per que aquí, en el moment que tot això em passa pel cap no soc ningú, no soc res. Només soc un munt de carn que una vegada de tant en tant entre aquest gris que em tanca veig un plat amb un rosegó de pa i un got d'aigua.
No puc lluitar mes, els ulls s'em obren, i una vegada mes el gris omple quasi tot el que veig. un gris fred, que se'm posa a dins, i em té la sang glaçada. Sempre aquestes parets, xapes d'alumini, amb la bombeta pelada arran del sostre que cada vegada fa mes pampallugues i em fa pensar amb mes dificultat.
Les imatges em tenyeixen la pell i tot el que m'envolta, unes diapositives es reflexen al terra blanc, als llençols blancs, i sobre el meu uniforme, imatges de dolor, la humanitat amb el cor trencat per actes de gent sense humanitat; de destrosses, cases arrasades, oficines cremades, carrers amb les llombardes arrencades i llençades contra tot; de pànic, morts indiscriminades i persones innocents intentant sobreviure a les bombes i guerrilles que no tenen sentiments; de matances, gent que per la seva veritat o per el que ells creuen un motiu necessari, fan de l'altre gent ninots de proves; de mutilacions, estacions de mentro on només s'hi endevinen trossos del que fa un moment eren persones com tota la resta, amb família, amics, somnis, passions, desil·lusions, alegries, plaers, insatisfaccions, atabalaments i estrès, però ara: només el silenci.
Aquest silenci que em té corprès, dolor i silenci, patiment i silenci, mort i silenci... culpabilitat i silenci.
Tot el que veig es el que fa massa poc temps sentia necessari de fer. I ara, des d'aquesta cel·la em torna tot al cap i voldria morir, deixar aquests set metres quadrats glaçats i plens de culpabilitat.
De res no serveix que cridi, ni que em llenci contra les parets. Que en vistes del que podria fer, estan recobertes de silicona que evita que pugui escapar-me de la meva tortura.