tancat...

Un relat de: moltbonanit

Comença a fer molta calor, des del llit estant sento...de fet, no m'arriba cap soroll. Simplement em sento sol, molt sol.
Encara no he obert els ulls. Em fa por obrir-los i veure el que pot ser que tingui al voltant. Mentre intento aguantar el màxim estirat, per passar-me el mínim d'hores despert, per no haver de pensar en res del que em te aquí.
No se quina hora es, no se quin dia es, no se quin any es i quasi no se ni qui soc. o millor dit: qui era. Per que aquí, en el moment que tot això em passa pel cap no soc ningú, no soc res. Només soc un munt de carn que una vegada de tant en tant entre aquest gris que em tanca veig un plat amb un rosegó de pa i un got d'aigua.
No puc lluitar mes, els ulls s'em obren, i una vegada mes el gris omple quasi tot el que veig. un gris fred, que se'm posa a dins, i em té la sang glaçada. Sempre aquestes parets, xapes d'alumini, amb la bombeta pelada arran del sostre que cada vegada fa mes pampallugues i em fa pensar amb mes dificultat.
Les imatges em tenyeixen la pell i tot el que m'envolta, unes diapositives es reflexen al terra blanc, als llençols blancs, i sobre el meu uniforme, imatges de dolor, la humanitat amb el cor trencat per actes de gent sense humanitat; de destrosses, cases arrasades, oficines cremades, carrers amb les llombardes arrencades i llençades contra tot; de pànic, morts indiscriminades i persones innocents intentant sobreviure a les bombes i guerrilles que no tenen sentiments; de matances, gent que per la seva veritat o per el que ells creuen un motiu necessari, fan de l'altre gent ninots de proves; de mutilacions, estacions de mentro on només s'hi endevinen trossos del que fa un moment eren persones com tota la resta, amb família, amics, somnis, passions, desil·lusions, alegries, plaers, insatisfaccions, atabalaments i estrès, però ara: només el silenci.
Aquest silenci que em té corprès, dolor i silenci, patiment i silenci, mort i silenci... culpabilitat i silenci.
Tot el que veig es el que fa massa poc temps sentia necessari de fer. I ara, des d'aquesta cel·la em torna tot al cap i voldria morir, deixar aquests set metres quadrats glaçats i plens de culpabilitat.
De res no serveix que cridi, ni que em llenci contra les parets. Que en vistes del que podria fer, estan recobertes de silicona que evita que pugui escapar-me de la meva tortura.

Comentaris

  • tancat[Ofensiu]
    donablanca | 04-03-2005 | Valoració: 10

    és un relat de fa un any, quan es valorava a la baixa. Com que el relat m'ha agradat per la seva agilitat, he intentat compensar la valoració

  • tancat i sol[Ofensiu]
    sacaix | 13-03-2004 | Valoració: 7

    M'ha agradat el relat pel seu desenvolupament de les idees; el trobo molt ben estructurat. Manté una línia argumental curta i clara.
    Les sensacions, que es van presentant a mesura que avança el text, potser són molt exagerades, però potser és això el que fa que sigui més clar. En algun moment he pensat que la desolació, soledad, tristesa... era excessiu i sovint es fa carregós.
    Cap al final del relat, quan tot queda més clar i es fa evident, arriba a ser emotiu i interessant. I és curiós que al final es desvela l'engime; es fa evident la ubicació del protagonista i la seva implicació als fets que s'esmenten; cosa que no s'espera durant la lectura.
    És una lectura lleugera i curta, en un format adequat. Recomenable.
    (i acabar dient que vigilis amb els accents; que no acaben de fluir del tot; XD)

Valoració mitja: 8.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

moltbonanit

4 Relats

6 Comentaris

5492 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00