alguns sons...

Sento picarols, serà ella que em ve a buscar?
serà ella qui s'acosta fent-se sentir, qui amb un caire fosc porta felicitats a aquells qui ho desitgen? Serà per fi la sortida que buscava? Potser no, potser només es una música llunyana que m'arriba aqui mentre escric sola i enfeinada al bell mig del carrer.
Qui sap, fins i tot potser son paraules d'amor perdudes en el vent que algú ha expressar i ara m'arriben a contracor de qui un dia les va dir, sentir.
Toquen campanes, simples sorolls que venen des de dalt i em fan sentir més acompanyada del que estic, les campanes son cruelment millors que la companyia que t'ofereixen alguns companys.
cruelment millors per que les campanes s'expressen però per mà d'algú, no tenen sentiments. Per aixó es cruel la seva companyia, només existeixen. i el mes curiós es que pocs les recorden, només uns segons mentre sonen.
Potser els picarols eren fruït de la meva imaginació que com sempre em juga males passades. Però sembla que els torno a sentir, com si fossin ganivets esmolats que tallen l'aire per fer-me arribar noves des d'un món desconegut i llunyà, potser d'aqui poc no serà tant desconegut, noto la fiblada, veig brillar la sang, Per fi sento com marxa, glop a glop, gota a gota. sento com la xucla dolçament, suaument sense compassió doncs m'estima i sap que ho desitjo.
he cregut que seria ell, dret al meu costat com altres vegades he cregut que el tenia a prop, que estàvem junts, abraçats, sentint que la seva escalfor mentre jo empal·lideixo i cada cop m'assemblo més a ell, el meu creador, el meu mestre.
De lluny m'arriba tambe el soroll d'un tren que marxa, s'enduu gent luny d'aquí, potser també a un món desconegut, peró ells sempre podran tornar, podran decidir. per fi s'enduu l'ultim alè i caic en un estat sense final ni tornada, nomès una solució, l'eternitat amb aquests sons que em fan viatjar.