Supèrbia

- Ave Maria Puríssima.

- Sin pecado consebida.

- Pare, m'acuse d'haver pecat.

- De nou pecats de la carn, filla meua?

- No pare... Jo crec que açò ha de ser supèrbia. Però és vosté qui en nom de Déu ho ha de jutjar.

- Tu ho has dit, filla. Conta'm el que t'acuita.

- Veurà, ja li vaig confessar la setmana passada que des que havia començat la temporada del magatzem, que Vicent Roca, l'encarregat, no deixava de perseguir-me i buscar ocasions per a...

- Cometre pecats impurs que tu consenties.

- Consentir? A què li diu vosté consentir? Potser que ens amenace amb deixar-nos sense jornal si no ens deixem magrejar?

- Deixem? Has dit deixem? És que potser hi ha altres dones en pecat mortal?

- I tant, pare, i tant! I què vol que li diga, amb tantes vídues i dones soles com hi ha... No estem per a anar dient que no, nosaltres, hem de menjar. Dolors i Conxeta van perdre els marits a l'Ebre, de Cisco el de Fina no se sap res, jo mateixa ja em veu com m'he quedat, amb una mà davant i l'altra darrere... I Remeiet té l'home al maquis, és un secret a veus, a vosté li ho puc dir perquè no és com don Batiste, que només li falta dormir embolicat amb el feix i el jou i la foto de...

- Prou, filla, prou, no afegisques la calúmnia a les teues càrregues morals, fes el favor...

- Té raó, pare. El cas és que cap de les encaixadores podem dir res. No tenim amb qui comptar, és aclaparador aquest abandó en què ens hem quedat. Cada quinzet que guanyem és vital per als nostres pobres fills. Amb el racionament no tenim per a res i...

- Assumpta, conta'm alguna cosa que jo no sàpia!

- Bé, el cas és que anit, pare, ja no vam poder més. Roca ens va enviar les avisadores perquè acudírem a vetllar al magatzem. Van avisar també les augmentades, com Carmeta la de Lola, que té tretze anys i ve quan la faena va de valent. Com que ens feia por enfilar a peu la carretera de les Alqueries, havíem quedat totes al camí d'Onda per a anar-hi amb el carro de Remeiet, excepte la Carmeta i sa mare, que viuen a la vora del magatzem. Quan hi vam arribar, ens va estranyar que Roca no ens estiguera esperant a la porta. A dins, el silenci era aclaparador. Aleshores, Conxeta va escoltar uns ploriquejos que venien de l'oficina. Quan hi vam entrar, Carmeta jeia sanglotant a terra al costat del cos desmaiat de Roca. Com va poder, ens va contar que havia acudit sola al magatzem perquè sa mare s'havia posat malalta. Quan aquell va intentar forçar-la, Carmeta es va defensar; amb les forcejades, Roca va entropessar i es va colpejar al cap amb el carret de la màquina d'escriure.
- Mare de Déu Santíssima! I llavors el vau auxiliar?

- No pare. No ho vam fer. Per a mi, que la joventut de la pobra Carmeta en mans d'aquest salvatge ens va deixondir. Quan Roca es va despertar amb l'esguard esmaperdut, la primera puntada de peu va ser la meua, i després la de Dolors, i després la de Conxeta. Totes, excepte la jove Carmeta, ens vam encegar en veure indefens en les nostres mans l'home que ens havia humiliat. No vam deixar de colpejar-lo fins que va quedar com un sac de creïlles.

- Senyor! I encara és allà?

- No, pare, no. El vam carregar al carro, el vam dur fins a la sèquia de la Tanda i el vam llençar allà. Com que anava ben plena, potser haja fet cap a la mar. Després vam jurar que cap de les presents diria res excepte en secret de confessió. Pare, tenim molta por, ara en fred les coses no es veuen igual, jo espere que cap de les dones trontolle i parle més del compte. Quan ens han preguntat, hem dit que quan vam acudir per a vetllar, Roca ja no hi era.

- I tu dius, desgraciada, que el teu pecat és la supèrbia? Si has comés un assassinat!

- Sí, pare, i tem que em descobrisquen, i més encara condemnar-me als inferns si vosté no m'absol en nom de Déu. Però no deixe de pensar que hem fet justícia... Que és supèrbia, això?