El rabequet

Les busques del rellotge eren un enigma per a la iaia Generosa. Tocava, això sí, un rabequet heretat no se sap de qui, probablement del seu avi, un pastor de qui ella no parlava mai. La iaia Generosa no sabia interpretar les hores ni coneixia tampoc el valor de la moneda. S'havia criat en un poblet del Pallars Jussà. En sa vida havia trepitjat una escola. Va venir a parar a Bonretorn perquè el iaio es va estar al seu poble d'ençà de la guerra. Allà es van fer nòvios i se'n van venir recent casats.

Es posava a tocar el rabequet sota el rellotge de paret del rebedor, just entre la porta de casa i les portes mitgeres. A sobre del rellotge hi havia una enorme closca de tortuga que un amic del pare havia furtat del bar Versalles una nit de comiat de solter, quan era jove. Just quan tots els de la colla s'acomiadaven després del sarau, el pare, que llavors conduïa una Vespa, li va fotre una estirada a la closca de tortuga a l'amic que la duia sota el braç i va arrancar a córrer amb la moto mentre l'altre es quedava palplantat al bell mig del carrer, maleint i escridassant, mig en broma. Evidentment, aquest és un record prestat que, tot i això, jo solc visualitzar com a propi.

El que no és un record prestat és el de les visions de la iaia Generosa quan tocava el rabequet amb aquella cadència desafinada que em feia evocar muntanyes que mai havia visitat. Quan hi havia tronades no cantava: feia sonar set, vuit compassos, i es detenia mirant fixament les sanefes recargolades de les manises de la paret d'enfront. Llavors encetava una giragonsa d'oracions a Santa Bàrbara i Sant Bartomeu i amb cada "Amén Jesús", tornava amb la tonada malenconiosa... Així podia romandre ben bé tres quarts d'hora entre músiques i lletanies. Un dia que li vaig preguntar per què mirava cap a la paret com si hi haguera algú, em va dir: "Nena, tu ets massa petita. Encara no saps distingir el generós del lladre, el dèspota del compassiu... Però si de gran fas com jo faig ara, ajudaràs el Nostre Senyor a guanyar la batalla contra l'Anticrist. I la teua vista s'esclarirà fins que pugues mirar a l'interior de les persones com qui mira dins d'un gibrell d'aigua clara".

Molt temps després d'aquella conversa, amb la iaia ja morta, vaig venir a Bonretorn per passar l'estiu després de tres anys d'absència, atès que havia obtingut una beca per continuar amb els estudis de violí a París. La mare, per ser jo l'única concertista de la família, va determinar que el rabequet havia de quedar-me en herència. En la seua opinió, la influència de la iaia havia estat cabdal en la meua tirada cap a la música de corda, més encara tenint en compte que havia triat el violí com a instrument.

Vaig somriure en sentir el primer tro, de camí cap a la casa de la iaia, tot recordant aquella conversa que havia eriçat la meua pell infantil pels misteris implícits que semblava comportar. La mare havia desat el rabequet a sobre de la cadira que feia servir la iaia, junt al rellotge de paret... Aleshores hi vaig seure, em vaig posar l'instrument sota la barbeta i vaig començar a fregar el petit arc contra les cordes, mirant fixament a les manises de la paret. Esperant atènyer aquella clarividència que em va pronosticar la iaia.