Súper-estrella, jo?

Quan tenia dotze anys em vaig ficar en el món del teatre. Bé, més ben dit, m'hi vaig ficar com a protagonista.
Jo, quan era petita, sortia en una obra de teatre: "ELS PASTORETS". Quan era un nadó, jo feia de Nen Jesús. Després vaig covertir-me en una pastoreta canatire i al cap d'uns anys vaig passar a ser una simple pastora sense gràcia.
Però, vet aquí, que una tarda, quan em trobava entre els bastidors amb unes noia molt simpàtica, una noia que feia d'àngel, em va dir:
- Escolta, a tu no et faria pas gràcia fer una obra de teatre?
Jo, que depetita volia ser una súper-estrella de Hollywood i actuar a Brodway, vaig dir que sí.
I ja em veus a mi, més feliç que un gínjol, un mes després. Anavem a llegir el guió!
L'obra en qüestió era per nens petits. "EL PATUFET". "Farem el que podrem, però jo, a aquest pas, no arribo a Hollywood ni d'aquí a una eternitat".
L'obra del Patufet era totalment diferent de com me l'havien explicat a mi quan era petita: no hi havia cap botiga per comprar "una paparineta de safrà", al camp de cols(Cols Gegants) hi pasaven més coses i el Patufet es feia gran!Només hi havia, en els dos casos, una cosa en comú: un bou menja-cols.
Vem passar un mes a un local, aprenent el Patufet. Cada dia falatava una persona: el pare, l'àngel, l'hereu,...I no tothom se la sabia.
Al cap d'uns dies, unes setmanes o, potser, uns mesos, vam aconseguir assajar a un teatre. Per fi aconseguiria sentir-me com a Brodway.Però el teatre és una mica diferent, suposo.
- Tens que sentir-te com el Patufet. Com te l'imagines?- em deia una noia que crec que era la Directora.
Jo no sé com m'imaginava un patufa del que no n'havia sentit a parlar des de els cinc anys? I, per postres, em canvien l'argument!
Assajar a un teatre no em feia sentir actriu. "L'hàbit no fa al monjo", em diria la mare si em sentís. Però, com que no em sent, ho puc dir.
Van passar mesos i mesos...i jo seguia sent la mateixa desatre del principi.Em desesperava no fer-ho bé...però no ho sabia fer millor.
-Exagra, exagera!-deia la Directora. I també ho deia el "pare", l'"àngel", el "bandit". Tots estaven d'acord:havia de gesticular.
Un vespre vam anar al local on abans haviem aprés el guió. Allà vam grabar l'obra de teatre, en un ordinador del meu "pare". A proposit que jo havia tingut ja molts pares: un, dos, tres,...i el meu pare biològic, esclar.
El dia de la grabació jo estava constipada. La veu m'anava baixant de volum, baixant de volum, baixant de volum...fins a esdevenir gairabé inaudible. Així que, quan ens van donar el disc grabat, jo quasi no em sentia.
I així va anar passant durant un temps força llarg. Jo ho feia malament, em deia com ho havia de fer i ho tornava a fer a la meva manera: malament.
Fins que, un a nit, quan marxavem, em va dir:
- Exagera!
I vaig exagerar! Diuen que ho vaig fer molt bé, que ho vaig fer molt bé...I jo ja vaig ser feliç durant aquella nit.
Ara bé, el que estava per veure era si em recordaria d'exagerar un altre dia.