Sovint

Respirava agitadament. El pit baixava. Pujava. Baixava. El cor el colpia per dins destrossant-lo amb cops de confusió. Sentia el pols al cap com si a cada segon explotés i implosionés contenint-se abans de rebentar i omplir-ho tot de vísceres. Sang, vísceres. Sang, vísceres. Sang... Tanta sang...Tants crits trencant cordes de violins en silencis eixordadorament sords... Els ulls oberts, cecs, amb les parpelles clavades al clatell. La mirada desenfocada. Un pla cru d'una crueltat que semblava perdres en l'abisme de l'abstracte. Baixava. Pujava. Re s'esserenava en aquella habitació del tàrtar humà. Dos cossos, dos pits, només un baixava, pujava. Dos cors, només un patia. La seva ment nedava en un mar negre amb fulles d'afaitar batent la cordura. No nedava, s'ofegava. Tot el cos es contreia en espasmes. Feia olor a ferro. Seia recolzat a una paret d'un blanc insultat. L'òxid devorava la realitat d'aquell pou de malaltia amb desfermada ànsia metàl·lica. Els ulls esfereïdorament oberts ploraven per coherència física. Coherència? No, re coherent. La llàgrima va arribar als seus llavis envermellida, diluint la pintura de la calor i la vida, ara convertida en grotesc art de matança. La boca resseca, deshidratada i trencadissa pel camí massa trepitjat de l'aire oxidat, rebé el cruel present com un cop de realitat en un oasis de follia. Alguna cosa en ell reaccionà amb un sobresalt de por. Els ulls s'obriren encara més despreciant de nou, en aquella sala, les lleis de la credibilitat. La mà. Va sentir-se la mà aferrant alguna cosa, unint-lo amb inexorable contundència a la culpabilitat desquiciant. No volia entendre... No volia entendre... Però alguna cosa l'empentava a saber si era veritat el que creia recordar. Va deixar de mirar a l'espectre de la mort que es manifestava en la buidor de l'aire on tenia clavats els ulls i va deixar caure el cap fins l'infern, només a una passa de la seva figura arraulida. Ella. Sang. No vida. Ofegant un gemec clogué els ulls. El nus de la gola li estrenyia el coll com una corda d'espart, li cremava el plor, el mantenia penjat a la biga més alta de la raó. De cop va sentir-se la falta de sensibilitat a la pell, encarcarada. La sang seca. Dirigí, amb por, la mirada a la mà dreta, esperant l'impossible esperança de no veure el que sabia que descobriria allà. Tot i així l'espant li feu venir una basca. Deixà anar el ganivet, la fulla tallant i freda d'acer regalimava encara. La certesa del que havia fet va entrar amb ariet al seu cap. Inclinant-se sobtadament cap a un cantó va vomitar, agredit per un altre basca. Els gemecs van començar trencant el silenci, anaven creixent fins que es van convertir en crits de desesperació. Ho havia somiat? Somiava ara? No. Va atansar-se al cos inert d'ella. Estava morta. Ell l'havia assassinat. La veritat era roja, molla, cruel, afilada, tan freda i sincera com una escopinada a la cara, tan simple i tan inverossímil com el que veia. Amb la ment esberlada de tanta cruesa va fer un esforç per ordenar el que recordava:

" No m'ho pots fer això! Que et falta amb mi eh?! Que cony et falta?! Si t'ho he donat tot porca! I ara em vens amb aquestes? Tu a mi no em pots deixar! Ets meva! Ets només meva! Em sents? No aniràs enlloc! Ets meva!!"

Frustració, ràbia, tristesa, inseguretat, por...Mort.