Ella, la lluna i el mar

Es va descalçar. Va mig enterrar el peu per notar la fredor de la sorra entre els dits i va aixecar aquells ulls tan verds i salvatges dels que ell s'havia enamorat. Hi havia lluna plena, més pura, sincera, trista i sola que mai. La llum banyava la platja amb aquella claror que il·lumina els dies tristos. El mar estava tranquil, acariciava l'arena amb tendresa i timidesa, com si fossin joves amants, com ell l'havia acariciat a ella... Tot el que l'envoltava semblava ser el dibuix del silenci que hi havia. Semblava que tota la platja estigués recordant, com ella. El vent de l'hivern ballava suau i fred, i besava la galta per on li queia la llàgrima, com ell ho havia fet... Va apretar-se l'abric al cos i va arraulir-se per evitar una mica el fred. La llàgrima va arribar-li als llavis i va notar el seu gust salat i amarg, era una llàgrima de tristesa, de record, d'enyor. Tot el que l'envoltava era record i enyor, era un ambient himnòtic que feia mal. Sense parar de plorar va deixar la mirada perduda a les ones. Va passar molta estona, pero res canviava. Res calmava el seu dolor. Renunciant a seguir resistin-se es va aixecar i es va dirigir cap al mar, que la cridava. A cada pas, lent i tremolós, els peus se li enfonsaven dissimuladament i la platja li feia infantils pessigolles entre els dits. Una brisa va vindre de sobte i li va fer relliscar el mocador del coll per endurse'l volant. Ella no se'n va adonar, estava empresonada en el record de l'últim cop en que van ser junts, quan aquella sorra va ser el núvol mentre ells flotaven al cel. Empresonada en l'últim petó, el seu regal al marxar, l'últim petó que es van donar. Aquell adeu va ser tan apassionat com si ell intuís que seria el darrer... Feia ja tan temps de l'últim petó... Es va aturar al veure que ja casi era a l'aigua. El mar lliscava fins uns centímetres mes endavant del seu peu descalç, s'aturava i es tornava a amagar. Ella va intentar resistir-se, fins que una de les onadades va venir amb més força, cansada d'esperar-la, i li va mullar els peus fins al turmell. L'aigua estava molt freda. El seu cos tremolava, el seu esperit estava feble, i aquella caricia gelada va acabar de fondre-la. Va deixar caure l'abric a la sorra mullada. Va deixar-se anar el cabell i una brisa va arribar, ansiosa de poder besar-los, de jugar amb ells. El seu cor de cristall es va esberlar, i ella, la lluna, i el mar, es van juntar, en el moment més bell que no ha vist mai ningú. Ella plorava. L'oceà l'abraçava. Feia tan temps de l'últim petó...