Passes de sobtada esperança

Si un poema pogués
Expressar el que ara sent
Si ell entengués
Que cada passa
Que el porta a casa
Es un flux intermitent
D'alegria i esperança

Que com pot ser
Que la pena fugi,
Que cada somriure
Que en ella dibuixi
L'ompli d'un nou alè
Que espanti el sentit
De qualsevol perquè

Que com pot
Arronsar-se la por,
Fugir el dolor
Amb un simple mot
De la seva veu
Amb un tímid petó,
Com ho pot fer tot millor?

I on és el no?
El sorollós ressò
De la voluntat al caure,
La falta de ganes
L'anhel esquerdat
L'escac i mat
Que l'ofegaven

On s'amaguen ara
El lliri i la llàgrima
El pànic, la pluja
El desig frustrat
El somni fugisser
El maleït no pot ser
I l'humit recer

Com una abraçada
Els ha fet caure?
Com ha espantat
Allò que tant l'espantava?
Les preguntes i el pànic
Han emmudit
Amb una mirada



El dubte s'ha tornat
Un somriure rebel,
Dissimulat,
Irracional
Que fuig del filtre
De la comprensió
I l'anàlisi habitual

I l'arlequí
De mirada difuminada
De paraula trencada
De vida acabada
I de res m'agrada,
Ara es lamenta
En un altre teulada

La il·lusió s'ha tornat
Una melodia real
Un acord major
En una cançó acústica
De rítmica despreocupada
On una guitarra acompassa
Cada nova passa

Ara tot es bell
I ell només pot
Xiuxiuejar al vent
La simplicitat del que sent:
En el nostre mon
Més paraules no hi caben,
T'estimo, i gràcies.