Sota les ones (9)

El cel es perd
entre el blau i el gris
retallat entre blocs de formigó
i desorientat a una nit
que no coneix els estels.
Sols la Lluna resisteix
silenciosa
i penjada com una pilota
sobre una teulada.
No plora,
doncs sols és una pedra,
però als seus peus el mar creix,
banyat a un abocador pudent, negre.
I a les ribes els poetes treballen
instal·lant cadenes de muntatge
als seus caps
per poder omplir fulls i fulls
amb la màxima rapidesa,
optimitzant els pensaments,
per poder així portar
la dosi de bellesa a uns ulls
que ja no troben
a les cantonades d'un món
que es ven
i no té comprador.