Sota les ones (1)

Arrelen als nuvols els meus peus
i el vent bufa de nou.
El silenci es llença
en espiral contra les meves orelles
caient dels pentagrames
que han niat al blau.
Sota meu el món s'expandeix
en un petit Big Bang
del tamany del teu melic,
i la realitat s'ha trencat,
un cop més en petits bocins,
del tamany dels teus ulls.
No veig els colors de la terra,
desde aquí estant,
però si el blau del mar,
on els homes s'ofeguen
i els deus caminen de puntetes,
per no mullar-se
amb aigües no beneïdes.
A les fronteres ha arribat la primavera,
i els filats floreixen.
Insectes metàlics porten el seu pol·len
i brunceixen a les meves orelles
volent picar-me.
Però la tramuntana se m'emporta,
ràpida,
a dolces cales,
on les onades sols porten aigua i calers.
Em banyo sense mullar-me
i m'enganyo en veu baixa,
inventant les paraules
per tal de no decepcionar a més gent.
Ara bufa gregal
i el mar s'agita,
convertint-se en rinxols.
Em capbuso com un Ictineu
i em sento com un Nemo sota els teus cabells,
sol.
Sigilosament els solstici s'ha apropat,
espetegant i fent espurnes a fogueres fetes de poemes.
Lleveig em crida ara.
Tanco els ulls i creuo els dits,
esperant que la fortuna
em porti als teus pulmons
per sortir de tu convertit en música,
en una melodia perduda de la teva
flauta encantadora.
Mentrestant la nit cau,
i el Sol surt,
sota les onades.