sospites...

ràbia buscar allò que de sobte d'allunya cada cop més. És curiós... molt curiós. Ahir a l'hora de sopar algú em va dir "quan justament no busquis allò, ho trobaràs, és simplement així", així doncs... en comptes de desitjar, haurem d'esperar?
No em convenç gaire...
un petonas guapo!

pot ser es tracta tan sols de saber nedar i deixar que alguna vegada les aigües et portin a bon port o de fer-te'n amic i negociar ca`p a quin poret anar.
segueix pel bon camí

com més desitgem una cosa, dóna la impressió de que més s'allunya.
Com més intentem retenir-la, més s'escapa.
Com més segurs n'estem de tenir-la clara, més sembla que les ombres cobreixen el cel dels pensaments.
Ai, sospito que en el fons no es pot controlar res de res, potser només queda deixar-se anar i agafar les coses tal com venen...

De fet sospito moltes coses, però encara no els hi sé donar una forma concreta. I si no tenen?
Ai, no em facis gaire cas, que el cap em giravolta...

Amb jocs de paraules i d'imatges crees el desig de voler saber i tenir i li dones la volta a la truita. Llavors com víctima d'un embruix sembla transformar-se precisament en tot el contrari.

Una abraçada lliure de sospites!