Sorpresa

Aquesta història que us explicaré té per protagonista principal -deixant de banda la meva persona, que evidentment també és protagonista- aquell dia de desembre. Em vaig llevar pel matí, era prou tardet, si no m'afanyava no podria coincidir amb ella. Era un matí molt fred, vaig esmorzar una tassa de llet ben calentona i vaig anar cap a l'habitació a posar-me ben maco: em vaig pentinar amb molta cura, em vaig posar una mica de colònia i em vaig vestir amb la roba que havia triat el dia d'abans. Estava, per fi, decidit a dir-li alguna cosa, encara que fos un "què tal?" o un simple "bon dia", però més no em podia esperar, feia massa temps que intentava fer el cor fort. Estava decidit a donar el gran pas i a començar, si més no, una amistat o una companyia de metro, amb això en tenia prou per ser ben feliç.

Vaig baixar al carrer i vaig començar a fer memòria de tota la història. Feia un any que ens coneixíem, o potser una mica més, gairebé cada cop que anava cap a la feina me la trobava a l'aturada del metro, esperant que vingués per poder marxar cap a la feina o cap a la universitat, vés a saber. La recordo tan bonica, tan dolça... mai no m'havia dirigit la paraula ni jo havia gosat fer-ho, però només amb vigilar-la tots aquells mesos m'havia adonat que patia allò que li diuen: amor a primera vista. Aleshores només pensava en ella i no podia fixar-me en cap altra dona. Pensava que amb allò que faria aquell dia aconseguiria tenir una petita xerradeta cada matí i potser amb el temps...

Mentre reflexionava sobre tot això m'adonava que ja era prop de les escales per baixar al metro, les vaig baixar, vaig passar el bitllet per la màquina i vaig acostar-me a l'andana disposat a fer la recerca de cada matí, la trobo, i com sempre em vaig posar a prop d'ella dissimuladament per poder coincidir en el vagó. Genial! Ara només calia llençar-s'hi... però com començava? Tot el que havia planejat el dia d'abans se m'havia oblidat, els nervis em traïen però el valor no:
-Bon dia! -li vaig dir.
-Bon dia. -va contesta ella amb un pessimisme que ja m'esperava.
La noia es girà per mirar el compte enrere del metro encara que només hi sortien les lletres "actualitzant dades", pel que sembla vaig fotre la pota.
-Com triga avui el metro, oi? -li vaig preguntar amb cara d'imbècil.
No em diu res i jo ho deixo estar. Vaig pensar que no tenia res a fer amb ella, havia de deixar d'obsessionar-me i fer la meva vida sense complicar-me-la encara més.
-Fas feina? És que sempre et veig tan atrafegat -digué ella.
-Sí, treballo a dos quarts d'aquí -li vaig contestar sorprès-, però encara no faig tard. Suposo que si triga uns minuts més sí que m'hauré de començar a impacientar.
Passen els minuts i el metro no arribava, bescanviem algunes paraules sense importància per no fer tan avorrida l'estona. Mentrestant anàvem agafant confiança i jo anava perdent la vergonya. Quan ja no sabíem què dir-nos els altaveus del metro s'activen i diuen:
-Actualment la línia està aturada a causa d'un problema tècnic i no funcionarà en tot el matí. Disculpeu les molèsties.
-Ostres! I ara què fem? -li vaig preguntar.
-Vés, jo ja feia tard o sigui que deixo córrer les obligacions -em contesta- et véns a fer un cafè? O encara tens ganes d'anar a la feina?
Carai! La seva proposició era temptadora de collons! No em creia que fos ella qui m'estigués convidant a mi. Jo sempre he estat un noi molt responsable i no m'agrada faltar a la feina, però algunes vegades la vida et posa a prova i les coses que t'ofereix et costa rebutjar-les. Li vaig dir que ja faria una trucada, dient que m'havia posat malalt i que acceptava anar a fer un glop a un bar per aquí a prop i així poder continuar la nostra xerrada. Vaig notar que s'ho prenia molt bé i vam sortir del metro.

Ens vam dirigir a un dels bars més propers que trobàrem i vam seguir la conversa mentre saborejàvem el tallat; ara, però, els temes agafaven un caire més personal. Vam estar parlant de la nostra vida, de la feina, del passat, del temps de lleure, dels amics, de la família, d'ideologies polítiques... Cada minut que passava m'agradava més era una noia perfecte. I ella també s'interessava en mi i semblava que també li agradava. Vam cansar-nos d'estar en aquell bar i vam sortir passades dues hores. Com no sabíem on continuar la nostra conversa va convidar-me a casa seva i de passada m'ensenyaria un àlbum de fotografies de quan era petita, seria una excusa per convidar-me a casa seva? D'aquí no res ho comprovaria.

Vivia en un bloc de pisos més a prop del meu del que m'imaginava, vam pujar al seu piset. Vivia tota sola en un pis que ja voldria jo, era força acollidor i gran. Va portar-me al menjador i vaig asseure'm al seu sofà, l'ambient s'escalfava. Va agafar un àlbum de fotografies i va asseure's molt a prop meu, va estar ensenyant-me-les mentre m'anava explicant una breu història que s'amagava dins elles. Hi va haver un moment en la conversa en el qual va aturar-se i em va mirar, no vaig poder evitar-ho i la vaig besar sense pensar-ho. Em feia molta por com reaccionaria però em vaig endur una gran sorpresa, va tornar-me el petó, va menjar-me els llavis, ens escalfàvem. Va posar-me la mà pel clatell i va ficar-me la llengua, no m'ho creia era ella mateixa qui portava el fil de la situació. La situació s'escalfava i jo li menjava l'orella, el coll... Les meves mans li van treure la samarreta i els sostenidors, la meva boca va menjar-li els mugrons, la panxa, el melic, anava baixant i la noia em va aturar perquè volia esperar una mica. Va ficar-me mà entre les cuixes i de seguida em vaig trempar, la noia m'estava masturbant per sobre els pantalons i jo li magrejava els pits i em liava amb ella. Em vaig treure la samarreta i els pantalons, em va ficar la seva suau mà per dins els calçotets i vaig sentir el crit de la natura que em cridava ben fort. Ella estava molt calenta i creuava les cames, jo evidentment també. Em menjava l'orella mentre em repetia que m'estimava i que em desitjava amb totes les seves forces, "vull que em follis com no has follat mai ningú" em deia. Sense pensar-m'ho li vaig treure els pantalons i les calces d'un cop, estava calent com un tros de carbó en una llar de foc. Anava decidit a ficar-me dins seu sense pensar-m'ho un cop li hagués baixat tot, va ser aleshores quan em vaig endur la sorpresa de la meva vida: la tia tenia un penis més gran que un cogombre.