Somriu

Un relat de: evie2

Encara és primavera.

Al carrer de casa hi ha uns arbres florits, fan ramells de flors fràgils de color lila. No en sé el nom, m'agradaria saber-lo.
Vaig camí de l'escola, i l'aire és ple d'angelets que el suren. N'ha passat un pel meu costat, una mica alçat, he volgut aixecar el braç i agafar-lo però no he gosat, m'ha fet vergonya perque passava gent.
Ja he recollit els nens de l'escola i torno a ser al carrer de casa, ara en direcció contrària. Els nens corren al meu voltant, endavant i endarrera, i jo, els vigilo amb la mirada, sempre atenta, sempre poruga.
En Gerard s'estira amb força i ha caçat un angelet que volaba.
- Desitjo... ... que en Genís sigui gegant!!! - i el fa volar.
I en Genís, petit com és, sembla que no l'escolta, i continua indiferent jugant a saltar de rajola en rajola.

Han trobat un altra company i un cargol bobé en un marge. Anàven a llançar-lo al riu però en Genís no els ha deixat i els ha explicat el que jo sempre li explico, just abans que llenci els cargols al riu.
- Us agradaria que vinguès un gegant, us agafès amb les seves manasses, us tirès al riu i no poguèssiu respirar? Doncs als cargols, tampoc!!!
Deixen el cargol a terra i es distruen a trobar-li els ulls i ensorrar-li les banyes.
L'altra nen porta una fulla seca. -Potser té gana!
- No, home, no, que les fulles grogues no els hi agraden! Dóna-li aquesta fulla verda!
M'he assegut amb ells a terra, ara ja no em fa vergonya. Li han portat tantes fulles verdes que, al final, hem decidit construir-li una casa, i l'hem tornat a deixar al marge.

Ha passat una altra angelet! N'està ple l'aire! Aquesta vegada l'ha caçat en Genís.

Ha passat una papallona blanca, l'he resseguida amb els ulls. Les papallones, quan les toques, et deixen el dits plens de púrpurina que brilla i sembla màgia.
Aviat, se li ha apropat una altra papallona, de colors, i s'han amagat juntes entre els arbres. He pensat que, propablement, la de colors debia ser el mascle perque, a la natura, sempre són més bonics els mascles.
En Genís ha corregut fins a mi.
- Mira, mama!!! He agafat un angelet!
- Ara pots demanar un desig - li explico, el que ja sap de sobres.
- Tu en tens algún de desig?
- Sí, és clar, però aquest és per tu. Has guanyat poder demanar el que vulguis!
- Desitjo... ....que demanis un desig! - Em posa l'angelet a la mà, em fa un somriure i marxa corrent. Potser, tant de bo, no li fa falta res i per això no demana...
De lluny, em crida - Mama! No pots dir-l'ho el desig, eh?
- No, no, que sinò no es compleix!
Bufo, suau, amb força, l'angelet vola amunt, s'enlaira, s'enlaira més amunt que el altres, vola, vola gronxant-se en l'aire, sempre amunt, amunt... "Desitjo... desitjo... que estiguis sempre al meu costat".
A la porta de casa en Genís s'atura i crida
- Gerard! Gerard! Ara, d'aquí uns dies, seré gegant, perque tu ho has demanat!

---------

A la nit, tot està en silenci, la foscor s'ha fet amb la claror i els sons.
Me'n vaig al llit, estic cansada. Sola.
Recullo el menjador, tanco els llums i abaixo les persianes. A terra, em sorprèn un angelet que s'ha colat dins de casa.
L'agafo amb les dues mans, amb por a trencar-lo, l'he deixat sobre la tauleta de l'habitació des d'on escric ara.
"Potser és el meu desig, que he bufat aquesta tarda".

Encara és primavera i, potser,
després de la primavera,
vindrà l'estiu.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

evie2

5 Relats

13 Comentaris

4407 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99