SOMNIS TRENCATS

Avui la primavera llueix tota la seva majestuositat. El cel brilla amb un blau intens, sense cap núvol que taqui la seva esplendor. El sol il·lumina el verd dels camps que envolten el meu petit poble. S’emmiralla a l’aigua del riu que rega les terres i les flors que acoloreixen les voreres dels camins. Escalfa l’aire en aquell punt que permet oblidar-te de l’abric, però en el que no sents la suor regalimar per la teva pell.

Aquests són els dies que més agraeixo, els que més em fan gaudir. Les tardes serenes em permeten fruir fins a l’últim instant. Truco a la Violeta per anar a donar un tomb amb els cavalls. Minuts després estem galopant per una esplanada plena de color. El vent càlid m’acaricia la cara i l’herba es doblega suaument al nostre pas com si ens fes una reverència. La sensació de llibertat és màxima, la gratitud és encara major. Decidim anar cap a un lloc molt especial, un lloc íntim, que només nosaltres dues en sabem la seva localització. Quan hi arribem, deixem les eugues pasturant i ens assentem en aquell petit turó que tant admirem. Des d’allà podem contemplar el nostre poble format per un conglomerat de casetes blanques amb teulats vermellosos i al bell mig, com la reina més altiva, la torre de l’església amb el seu campanar, els sons del qual marquen el pas del temps per tots els habitants de les contrades. Al fons, més allunyades, petites edificacions escampades estratègicament esguarden els animals que, com petites taques blanques i negres, es van movent molt lentament per la immensitat dels prats.

Tot és perfecte. No hi ha res que ho pugui canviar. Restem uns minuts en silenci, respirant profundament, omplint els nostres pulmons d’aquella pau i tranquil·litat. Després ens agafem de la mà i ens estirem sobre la flassada teixida per un herbei que s’estén sota els nostres peus. Contemplant el cel serè, parlem dels nostres somnis. La Violeta vol continuar el negoci de l’hípica dels seus pares. Vol participar en concursos internacionals i arribar a les olimpíades. Riem imaginant-nos-la al capdavant de l’equip nacional, portant la bandera del país, en la desfilada de la jornada inaugural. Els triomfs en les diferents proves de la seva disciplina la portaran fins a l’esglaó més alt del podi, on li penjaran la medalla d’or. I jo estaré a les grades animant-la i aplaudint-la. L’endemà, a totes les portades dels diaris, es podrà llegir el seu nom. Encara que comparteixo amb ella la passió pels cavalls, jo prefereixo explorar altres camps com la tecnologia o la biologia. Vull aconseguir dissenyar, descobrir, cercar nous projectes que millorin el nostre dia a dia. La Violeta assegura que el meu nom quedarà inscrit a l’àmbit de la ciència en lletres d’or. I a l’escoltar aquestes paraules, sento néixer dins meu un gran delit i il·lusió. Ens estrenyem les mans entrellaçades segellant la nostra amistat i ens prometem que encara que el destí ens separi, tornarem a aquest indret per parlar del present i el futur i recordar el passat.

El renill de les eugues ens fa tornar a la realitat. Ens aixequem i observem un paisatge totalment diferent. La claror s’ha anat apaivagant i una llum groguenca tenyeix els habitacles. Els fanals es comencen a encendre i en alguns racons apareixen les ombres de la nit.

Decidim que és hora de tornar. Deslliguem les eugues i lentament, al pas, desfem el camí que ens ha portat a gaudir d’aquesta meravellosa tarda, desitjant que aquest moment no s’acabi. Parlem dels deures, dels propers exàmens, de totes aquelles tasques que ens manquen fer però també de noves trobades i excursions. Quan arribem a la granja, desensellem els cavalls i els deixem a les seves quadres. Ens abracem i me’n vaig corrents cap a casa. La mare està preparant el sopar. Li faig un petó i l’ajudo a parar taula. Quan arriba el pare i la meva germana, sopem tots junts. Expliquem les nostres vivències del dia, comentem les notícies que hem sentit o llegit i, sobretot, riem. Després de recollir els plats, me’n vaig a la meva habitació i abans de posar-me al llit, miro per la finestra. El poble sembla sotmès a una profunda letargia. La tènue llum de la lluna abraça càlidament els edificis. Les portes i les finestres romanen closes. Aixeco els ulls i admiro la negra cortina que cobreix el cel. Damunt seu hi dansen els estels seguint la música d’uns quants grills. Em sento molt petita en pensar que només som un punt en un espai tan gran com és l’univers.

De sobte, el terra trontolla. Al principi és un lleu sotragueig, però la intensitat va augmentant. Les lleixes, els llibres, els trofeus s'esfondren. Les parets s’esquerden. Rebo un fort cop a l’espatlla i caic estenallada. No sóc capaç de posar-me altra vegada dempeus. La foscor m’envolta. Quelcom m’oprimeix el pit i m’empresona la cama. No em puc moure. De cop, cessa el tremolor. Un silenci pesat, ple d’absència, s’esmuny per tots els racons. Provo de cridar tan fort com m’és possible. Ningú em contesta. Ho intento diverses vegades, però les meves paraules es dissipen en la quietud. Al cap d’una estona, de la meva gola ja només en surten febles esgarips. Les llàgrimes rodolen per les meves galtes. Els records de les darreres hores envaeixen el meu pensament. Veig a la meva família rient en el darrer sopar. Escolto les seves veus alegres i enèrgiques. Percebo els cabells rossos, llargs i llisos de la meva millor amiga i la seva mà agafant la meva. Revisc la meravellosa tarda que hem passat i sento el seu alè al meu costat.

No sé el temps que porto, aquí, atrapada. Per mi, una eternitat. La realitat, la desconec. El dolor cada vegada és més intens. Intento bellugar-me, però tot el meu cos sembla clavat a terra. Tinc la boca-seca. Una olor metàl·lica omple els meus narius i m’imagino la sang regalimant pel meu cos. Veig passar les imatges de la meva vida com una seqüència de fotogrames fugissers que s’esvaeixen igual que les estrelles a l’albada. A poc a poc, els ulls es van tancant. Els meus músculs es relaxen, vençuts per la impotència i la ràbia. Els batecs del meu cor, al principi accelerats, es van assossegant. Cada vegada són més febles i més espaiats, igual que la meva respiració. El meu interior es va apagant. L’esperança es va esvaint…

De sobte, sento un petit so. És una veu, llunyana. Faig un últim esforç. Omplo d’aire els meus pulmons i crido. La quietud es trenca. Veus que s’acosten, moviment sobre meu. Un petit raig de llum m’il·lumina la cara. De mica en mica, la claror es va tornant més intensa fins que una mà m’agafa el braç i m’allibera d’aquell empresonament. Atordida i desorientada aconsegueixo posar-me dreta. Em miro les mans i els braços. Estan plens d’esgarrinxades. Una forta fiblada desperta tots els meus sentiments. La meva cama dreta no respon quan intento caminar. Em recolzo en aquell àngel que m’ha tret de la foscor. Arriben més persones. M’estiren damunt una llitera i em porten fins a un hospital improvisat enmig de la runa. L’olor de desinfectant i medicament impregna l’aire. És un aroma net i aspre que amaga pors i esperances. Em deixen en una sala amb rengleres de llits plens de ferits amb mirades perdudes tenyides de patiment. No és el dolor físic el que les omple d’aquesta melancolia sinó el dol per la pèrdua, per la incertesa, la mateixa que esqueixa el meu interior. Pregunto insistentment a tothom qui se m’acosta per la meva família, per la Violeta, però les meves paraules no obtenen resposta. A ells els preocupa la meva part física i a mi, la ferida que s’obre dins meu.
Els dies són salts al buit. Absents de notícies, de novetats. Les hores transcorren idèntiques les unes amb les altres. L’aire impregnat d’angoixa i resignació agita un immens mar de patiment on sóc un nàufrag que lluita per no ofegar-s’hi. Entreveig uns rostres familiars que s’acosten. Obro bé els ulls i veig els meus oncles. Viuen en un petit poble costaner a prop d’aquí. Els estius sempre hi anem a passar uns dies. Els ulls plorosos de la tia em delaten que la seva visita no és un bàlsam per les meves ferides sinó un punyal ardent que es clavarà dins meu llevant-me l’alegria i la il·lusió de viure. Ploro desconsoladament quan m’assabento que, de la meva família, només jo he sobreviscut al terratrèmol que ha sacsejat la nostra població destruint la majoria de les cases i usurpant moltes vides.

Pujo al cotxe dels oncles deixant enrere el lloc que ha sigut la meva llar durant aquestes darreres setmanes i el poble on vaig néixer. A partir d’ara viuré amb ells, una altra família, un altre entorn… Les nafres de la meva pell ja s’han curat, però, les de dins meu, continuen sagnant i encara que un dia cicatritzin, mai desapareixeran. Sempre em recordaran les vides que un dia, de cop, es van estroncar, i, amb elles, el meu somriure, la meva alegria.

Abans de marxar, torno al turó on vaig passar la darrera tarda amb la Violeta. Refaig el camí, a poc a poc, caminant amb les crosses, i sentint com a cada pas, el meu cor es va encongint. Les herbes no es dobleguen al meu pas com feien aquell dia sinó que es mantenen fermes creant mil entrebancs en el meu camí. Quan arribo a dalt, malgrat que el sol brilla amb tota la seva intensitat, un aire gèlid em travessa la cara convertint les meves llàgrimes amb mil petites sagetes que es claven per tot el meu rostre. És la fredor de la soledat, de la tristesa. La Violeta no hi és.

Dirigeixo la meva mirada cap al poble, ara totalment devastat. Els seus colors vius s’han esvaït. Ara és un paisatge gris. La majoria dels edificis han quedat enderrocats. En els camins només hi ha muntanyes de runa, trossos de somnis trencats. I m'adono que la vida és el present perquè en el futur, potser no n’hi ha.