Somniadors de mena

Sempre m'he considerat una persona curiosa i extremadament somniadora. El món de les persones somniadores es divideix en dos grans grups. Per una banda hi ha el grup de qui li agrada romandre durant hores i més hores, asseguts en un banc del carrer, barrinant quin passat configura les ànimes dels vianants que passejen pel seu davant. Jo formo part de l'altre gran grup, és a dir, el del d'individus que tenen la dèria de sumar els números de les matrícules dels cotxes que es troben a la carretera. Permeteu-me dir, doncs, que els que fan una cosa, no acostumen a fer l'altra.
Per alguna estranya raó, poc científica, ho reconec, crec que la xifra resultant d'aquesta operació matemàtica em pot proporcionar una idea de com és el propietari del vehicle i de la vida que porta de cap. En ocasions, sóc capaç d'imaginar per quantes mans ha passat aquell cotxe i els indrets que ha presenciat. A vegades, paro atenció a la seva planxa i, aleshores, segons l'estat en que es troba, m'imagino el garatge que l'aixopluga.. Serà el garatge d'una caseta familiar de les afores de la ciutat? O bé es tractarà només d'una minsa plaça de pàrquing en un colossal edifici del centre? No em podreu negar que el sol fet de posseir o bé, un xalet en una urbanització qualsevol o bé, un piset de trenta metres quadrats al bell mig de la metròpoli, ja diu molt d'un mateix.
Per altra banda, si la xapa apareix molt deteriorada em fa arribar a la conclusió que, malauradament, aquell automòbil dorm el carrer. Llavors, de manera inevitable, se m'ocorren múltiples raons per les quals el propietari no pot gaudir d'un espai per resguardar el seu vehicle.
Tinc en compte el seu color, la seva antiguitat, els adhesius que porta enganxats al darrere, la tapisseria dels seients i tot un reguitzell de coses més.
És a partir d'aquell moment en que elaboro, gairebé sense adonar-me'n, tota una trama al voltant d'aquell objecte, la qual em porta, ineludiblement, a jutjar a la pobra criatura que condueix el cotxe que tinc davant meu. Són en aquells preciosos instants, en que després de fer-me un munt de conjectures, poso l'intermitent a l'esquerra i em disposo a avançar a la inesperada víctima de la meva inventiva, que el meu cor fa un tomb.
A aquella història li fa falta un rostre. El rostre que refermarà totes les meves suposicions. Doncs tothom sap que la cara és el reflex de la nostra ànima, i en conseqüència, del tipus de vida que tenim.
El meu cotxe per fi s'alinea amb el seu i, aleshores, es produeix el moment màgic. Conduint en paral·lel, giro el meu cap a la dreta i adreço la meva mirada cap a ell, el conductor de la matrícula que he estat analitzant. Pot aparèixer de moltes maneres distintes. Pot semblar que té la mosca sota el nas, o bé, pot aparentar estar content i relaxat. A vegades, condueix sol i amb llàgrimes als ulls. D'altres en canvi, decideix, molt sàviament, fer petar la xerrada amb el seu company co-pilot. Gairebé mai em retorna la mirada. Però quan ho fa, l'estómac se'm fa un nus i tot el món que conec es posa de potes enlaire. Normalment, reacciono deixant anar un breu somriure i accelerant fins que el meu cotxe se situa de nou al carril de la dreta i per davant d'ell. Sé que si t'ho mires en perspectiva espacial, és un lapse de temps fugaç, el que transcorre mentre les nostres mirades coincideixen en un mateix punt, però no pots oblidar-lo mai més perquè, cada vegada, és única.
Al final de cada episodi, sempre acabo amb la mateixa conclusió: cada cotxe alberga a un ésser humà. I cada ésser humà, tot un món per narrar. Si t'aproximes massa a aquell vehicle corres el perill d'acostar-t'hi en excés i produir una rascada al teu cotxe. Però si t'allunyes del seu rumb, mai arribaràs a conèixer a quin fascinant destí condueix la matrícula del seu vehicle. Per descomptat us parlaré de la pregunta que em faig sempre, en espera de que alguna persona prou sensata pugui oferir-me una resposta, més o menys coherent. És aquesta: és el conductor qui porta la matrícula? O bé la matrícula que porta el conductor? M'explicaré: és l'ésser humà qui té les rendes de la seva existència? O bé és el destí, amo i senyor del seu pas per aquesta vida?
És aleshores, mentre em perdo en reflexions sobre el buit existencial inherents a l'espècie humana, que m'adono que a davant meu hi ha un cotxe que em fa la guitza. -Ja no havia de sumar un 7- penso. I el cotxe que he deixat enrere es transforma en només un record, tot esperant que, aquesta vegada, un nou conductor potser tingui ganes de retornar-me la mirada.