Maria, la dels ulls tristos

Un relat de: Ulls Verds

La sang em fuig de les venes quan la veig a través del vidre glaçat. De ben segur que cap àngel del cel podria desvetllar-la del seu son més cadenciós. Sembla com si dormís dolçament sobre el seu llit de robes blanques. Fa basarda contemplar-la tota nua, buida de tot sentiment capaç de deformar-li el rostre. Mai més, el món seria esguardat a través dels seus ulls verds clars com la mel. No compartiríem en cap altra ocasió, un mateix espai sota l'univers estrellat.

La seva pell albina es contrasta amb els regalims de sang, encara palpitant, que s'esmunyen per sobre del seu cos abatut. S'ha propinat ferides profundes, que en alguns casos, deixen entreveure la blancor dels seus ossos. Es volia assegurar que la mort l'ofegaria una vegada comès el seu acte de venjança amb la vida. La bellesa encara es percep darrere de cadascun dels seus blens de cabell daurat. La contemplo, com un pare mira amb devoció els seus fills, i em pregunto a qui anaven adreçats els seus últims pensaments.

Va morir dessagnada aquell mateix matí de gener, enmig de somnis gebrats i anhels infinits de quietud. L'hivern havia acabat esgotant la flama esmorteïda de la seva ànima i, per fi, el seu cor deixava de lluitar després d'una lenta agonia. Havia deixat les finestres obertes i l'aire gèlid entrava a glopades a l'estança que l'havia vist néixer. A fora, el dia transcorria tot gris en la més absoluta calma. La neu verge silenciava el anar i venir atrafegat d'altres ocasions i de lluny, només l'esbatec agitat de les ales dels coloms gosaven interferir en la solemnitat d'aquella escena. Per uns instants, vaig sentir la imperiosa necessitat de tapar-li els peus freds amb el cobrellit de ganxet. Vaig evocar les nombroses vegades que m'havia renyat quan dormint, m'havia emportat tots els llençols cap al meu cantó del llit. L'observava i encara podia imaginar el seu cos tòrrid fregant-me l'entrecuix. La nostra història havia quedat aigualida pels anys, però de sobte, el record de la seva pell de setí se m'apareixia més vívid que mai. La Maria havia sigut l'única persona capaç de remoure les meves entranyes, de fer-me sentir l'ésser més afortunat i al mateix temps, la persona més insignificant del món. Qualsevol que fos el camí que jo decidia prendre, ella sempre constituïa el meu destí. Ella representava la pedra en què s'ensopega la humanitat una vegada rere l'altra. I amb la seva marxa, tot quedava en lo més absurd. Com si tot els obstacles que havíem hagut de sortejar en el passat, haguessin format part d'un gran engany.

******

A la Maria l'anomenaven la nena dels ulls tristos. La seva mirada era freda com el glaç i podia transmetre el res i el tot a la vegada. L'extrem extern dels seus ulls es disposaven lleugerament inclinats cap avall i això la dotava d'un cert aire melangiós. Sempre havia sentit nostàlgia per la seva infantesa més primerenca. Havien sigut temps feliços al costat del seu avi; qui li havia encomanat la seva gran afecció per la natura, i la seva àvia; que havia presumit d'ella com es fa de la flor més bonica del jardí.

L'època de jocs i rialles arribarien aviat a la seva fi. Massa d'hora per una criatura. Un matí d'hivern, el soroll intermitent del telèfon va interrompre el seu son. No havia passat bona nit. Havia somniat amb els seus pares, els quals apareixien amb un estrany forat enmig del tòrax. A través d'ell, la Maria hi podia entreveure uns immensos camps daurats pel blat i rostits pel sol. Aquell somni li havia semblat ben estrany. Ja al matí, des del llit, tota tombada amb la seva camisa de cotó, s'entretenia badant les tórtores que reposaven sobre l'ampit de la finestra. Amb la mirada resseguia els ocells que arrencaven el vol i els somreia tot desitjant-los un bon viatge.

Aquell matí, la seva infantesa enjogassada va fugir amb una d'aquelles tórtores. Es va adonar que la seva àvia somicava des del menjador i aquell va ser el seu primer record dolorós de la seva vida. S'aixecà del llit, sense calçar-se, i s'adreçà, a través d'infinits passadissos, fins allà on la duien els plors de la seva àvia. No s'havia mogut de davant del telèfon i apareixia amb la cara desdibuixada pel sofriment. Els pares de la Maria havien mort en un tràgic accident. La seva mare havia defallit en l'acte i el seu pare encara arrabassaria uns quants minuts a la vida abans de morir a l'hospital. La nena no va saber construir ni una sola llàgrima i, amb el temps, tampoc va semblar que els hagués enyorat en excés. Va créixer amb un estrany sentiment de no pertinença a enlloc i va procurar arraconar en l'oblit totes les emocions punyents que la conduien al matí en que va descobrir que era orfe.

******

Amb la visió del seu cadàver, el no-res s'obria davant meu i, fins i tot, podia percebre el delicat vel que uneix subtilment el passat amb el futur. Per uns instants, la línia del temps es constituïa com un xuclador capaç d'engolir tota la meva existència. Per uns segons, o potser van ser hores, el meu cos deixava de sentir el gèlid fred que es colava per les finestres i tot lligam amb el present palpable es tornava cada vegada més dèbil.

La Maria havia deixat la meva sort a la deriva i ja res tenia cap mena de sentit. Ara era el meu torn. El meu cos reposaria al seu costat, allà on cap record podrà penetrar en la quietud dels temps. Les flors naixeran i es marciran sobre les nostres tombes i les tórtores refilaran, cada matí d'hivern, cançonetes de bressol a la teva finestra.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ulls Verds

Ulls Verds

2 Relats

3 Comentaris

1557 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
"sempre havia tingut la sensació de que la meva vida, tal i com la vaig viure, era una història sense principi ni final. Em sentia com un fragment històric, un passatge aïllat, al qual no li precedeix ni segueix cap text. Podia imaginar-me perfectament que tal vegada havia viscut en segles anteriors i m'havia fet preguntes qe encara no era capaç de respondre; que havia de tornar a néixer perquè no havia fet realitat la tasca que se m'havia assignat"

Carl Jung










http://www.eljardisecret.blogspot.com
ulls-verds@hotmail.com