Somni en un capvespre de tardor

Aquests dies propis de la tardor, d’un temps humit i cel emboirat, on els arbres comencen a despullar-se mandrosament, de pensaments lacònics i horabaixes de llum tènue, evoco a una imatge que, no sé ben bé perquè, se m’instal·la al cap i no me la puc treure del cap.
Podria ubicar-se en algun port empordanès però l’estampa viatja a un petit racó del Cantàbric, en un poble mariner amb una cala de no gaires dimensions, i amb una manera de viure dels seus habitants del tot tranquil·la i serena.
M’imagino un d’aquells capvespres dominicals de carrers orfes que adquireixen un to mel·liflu, una coloració aurífica de l’horabaixa. I allà, amarats un al costat de l’altre, romanen els vaixells de pesca que reposen sobre les aigües fredes i profundes del mar del nord a dins dels quals s’hi congrega una petita germandat de vells pescadors que pertanyen a la mateixa confraria, on passen les hores de descans escoltant atentament les notes del trikitixa*.
He tancat els ulls per sentir-lo detingudament. De les seves entranyes surten unes notes aspres i melangioses, amb parades intermitents, com una respiració asmàtica, de vaivens melòdics que es van entrellaçant amb el murmuri furiós de les ones. Tot s’impregna de perfum de salobre i de pàtxuli esbravat, de l’aroma del peix fregit que desprenen les cuines de les tavernes plenes de gom a gom. Però ell, absort a la realitat que l’envolta, segueix entonant cançons marineres acompanyades periòdicament per una veu rogallosa d’algun grumet des de dalt de la coberta que canta a les misèries dels mariners, de la infelicitat dels pescadors que breguen constantment davant la cruesa del mar i de les dures jornades a què estan sotmesos.
Els meus sentits resten paralitzats davant d’aquesta màgia, de la subtil cadència d’acords que emplenen l’harmonia trista i monòtona de l’acordió que contrasta amb el silenci ensordidor d’un dia festiu on els joves tornen de jugar a pilota basca i les beates cobertes amb mantellina negra es reclouen per anar a resar el rosari.
La meva ànima camina sense esma, embolcallada en la pluja fina d’acords infinits que s’apaguen més enllà dels penya-segats que recobreixen la costa cantàbrica, extasiada per l’instrument que va teixint melodies rudes, de notes simples però punyents, volàtils i llunyanes.
I ara que la boira espessa vesteix lentament la petita localitat que abraça al mar i escruto l’horitzó amb una mirada hipnòtica, ara que la tarda llangueix sense esma i titil·len els llums dels vells fanals dels carrerons deserts, i que la veu monòtona del trikitixa continua transitant pels racons més inhòspits de la vila i del port com una mena de karma, apareix la meva musa que em convida a descriure allò que estic sentint.
En un obrir i tancar d’ulls, he obert el bloc de notes i en ell vaig anotant les sensacions que m’envaeixen i traspassen la meva pell, com si una fada m’hagués reblat amb la seva vareta i estigués totalment hipnotitzat.
És diumenge, dia bord, planyívol, amarg...combinacions efímeres que m’impulsen a escriure, davant l’estampa marítima que puc presenciar. I és d’aquesta manera com la meva mà va afegint:
Llum que s’escola entre un tel prim i desolador, mentre les melodies del trikitixa emplenen hores i hores de solitud d’aquells que sortiran demà a trenc d’alba a feinejar sense cap més companyia que el vol d’unes gavines afamegades i la fressa d’un mar embravit. I són aquells dits maldestres que naveguen entre la botonera de l’instrument de so eixorc que provoquen dintre meu un desassossec incontrolable i exacerbat, el mateix quan et recordo mentre sento l’escalfor de ta mirada...

*Acordió diatònic molt popular al País Basc.