soletat a rius de gent

Seus a un racó,
al teu voltant res no et pertany,
dones veu a la cançó per tapar la sorollosa realitat
rodejes tots els teus dibuixos,
els teus "tus",
menuts, diminuts,
de bombolles imaginaries.
A la realitat saps que no les tens,
que res et protegeix ara mateix
encollida igual que la teva lletra...
i vacil.les,
no saps on encertes,
no trobes el racó exacte on les coses es perden,
serà que també l'has perdut...
Mires al teu voltant i esglaiada
baixes la mirada cap al quadern
esperant la següent nota de la cançó,
fugissera de la realitat que en tot moment t'acaça
et sents com un animalet insignificant i desprotegit del món.
El pols se t'accelera
I respires
Sospires
Mires.
Tanques els ulls,
El quadern,
La crua realitat et crida de nou.