Cercador
Soledat
Un relat de: Víctor Arnó- Compartir:
—Benvingut un altre cop a la Phoebus, coronel Sans. Com es troba?
En Jaume, en el moment que va obrir-se la càpsula d’hibernació i el seu cos nu va entrar en contacte amb l’aire condicionat de la sala, va sentir un calfred que li va recórrer tota l’espinada.
—Bé, bé. Em trobo bé. Potser una mica marejat. —tot i que, a més a més, sentia els seus músculs totalment entumits.
—És clar, això és normal. Ara l’ajudaran a aixecar-se de la càpsula i li practicaran un petit examen mèdic.
Mentre aquella veu encara sonava, dos robots de forma humanitzada —un per cada banda— l’ajudaven lentament a incorporar-se i tot seguit l’acompanyaven a una cadira, on va deixar-se caure. Una vegada assegut, van permetre que s’acomodés una mica i, al moment, el seient va adoptar amb un moviment suau, la forma d’una taula quirúrgica.
Els dos assistents li van fer una petita revisió de constants vitals, i van oferir-li unes begudes isotòniques per hidratar-lo convenientment. També van inocular-li una solució per ajudar-lo a eliminar del seu torrent sanguini l’alta salinitat que s’induïa sempre abans de la hibernació.
Quan l'atenció mèdica va finalitzar, van convidar-lo a submergir-se fins al coll a una mena de banyera amb un líquid calent similar a l’aigua, però amb més densitat, que hidrataria la seva pell. El coronel, una vegada a dins d’aquella banyera i més refet, va començar a mirar al seu voltant familiaritzant-se amb l’estança alhora que li tallaven els cabells i li deixaven la barba curta. L’assistent va entendre l’activitat de l’humà com un indici d’agilitat mental. Era el moment idoni per plantejar la situació.
—Coronel Sans, soc l’Aion, el sistema d’intel·ligència que s’encarrega d’administrar la Phoebus i, també, aquell que ha decidit despertar-lo de la seva hibernació tot i que no hem arribat al nostre objectiu.
—Com? Que no hem arribat? Quin fet ha exigit la meva presència al pont abans d’hora? —va dir, visiblement alterat.
—No pateixi, coronel. L’informaré tot seguit de quina és la nostra situació.
La cara de desgrat del coronel Sans era molt evident. Aquell bot buscava la manera més empàtica d’explicar-li la greu situació, però calia rigorositat en les dades i, indubtablement, la seva desaprovació aniria creixent. L’assistent virtual va continuar:
—Actualment, ens trobem encara a cinquanta-vuit parsecs del nostre objectiu. És a dir, només hem recorregut dues terceres parts del nostre curs fins a Kepler-452b, l’objectiu de la missió.
—Entesos, continua. —va disposar, amb un to seriós i fred.
—M’he trobat en la necessitat de treure’l de la seva suspensió donat que abans-d'ahir la trajectòria del nostre comboi va coincidir amb un camp d’asteroides que no es trobava a les nostres cartes estel·lars. Com a resultat d’aquesta situació, de les cinc naus que formaven aquesta missió, només quedem nosaltres.
—Com?! Les altres naus han impactat contra els asteroides?! Els altres tripulants han mort?! —va exclamar al mateix temps que intentava incorporar-se sense èxit.
—Efectivament, senyor. Tanmateix, no és tot. Abans de decidir-me per tornar-lo del seu interludi, i sorprès per la presència del camp d’asteroides que no teníem previst, vaig realitzar alguns càlculs i existeix una altíssima probabilitat que els causants de tan tràgica pèrdua hagin arribat a la nostra trajectòria absorbits per la força d’atracció d’un forat negre supermassiu, que no he pogut localitzar. Dedueixo que o no s’havia format encara o bé no tenia la mida suficient quan va plantejar-se la missió. Simplement, no va ser detectat.
Amb una expressió seriosa, va aconseguir aixecar-se de la banyera, que va començar a buidar-se en aquell precís moment. Els dos robots assistents van eixugar-lo completament passant-li un dispositiu que treia aire calent a molta pressió. Seguidament, el coronel va vestir-se amb una roba interior blanca d’un teixit suau i una granota de color blau fosc amb els diferents logotips, militars i de la missió, brodats. Tot en un silenci sepulcral. Quan va acabar de cordar-se les botes, va començar a caminar en direcció a la porta de la càmera de reanimació, que donava a un passadís.
—Porta’m al pont de comandament i mostra’m tot això.
—Sí, senyor. Segueixi les fletxes que aniré presentant a terra.
Amb les seves indicacions, aquella veu omnipresent va anar guiant al coronel Jaume Sans fins al pont de comandament. Va fer tot el camí en silenci, de fet no seria capaç de repetir el trajecte, no per complicat, més aviat perquè va estar tota l'estona pensant en els seus companys morts, en tantes hores d’entrenaments i de vivències junts. Alguns els coneixia de campanyes militars prèvies a l’inici dels preparatius de la missió, altres els va conèixer al campus d’entrenaments. Ell considerava que tots eren amics seus i què, des d’aquell moment fatídic, ja no els tornaria a veure més.
En arribar al pont, l’Aion va mostrar-li primer les imatges resumides de les diferents naus de la caravana impactant les roques. Després les reproduccions simulades dels asteroides i les seves trajectòries. El mateix coronel va poder observar-los a través de les escotilles i els finestrells del pont. Quan va poder veure els càlculs del seu ajudant virtual, es va convèncer. Tenia raó i el més probable era que estiguessin a la zona d’influència d’un forat negre que no havien detectat.
La intel·ligència implícita a la nau, ara que havia reduït considerablement la velocitat de creuer i mitjançant els propulsors d’hidrazina, anava corregint la trajectòria de la Phoebus que passava elegantment entre aquelles roques gegantines sense tocar-les, com si fos una coreografia assajada.
En Jaume va decidir enviar una sonda per recavar informació sobre el forat negre i acabar d'estar segurs del seu emplaçament. Mentre el petit dron s’allunyava a tota velocitat de la nau, ell pensava en l’estat en què es trobava la missió en comparació al progrés que hauria d’haver-se assolit. Només pel fet de ser l’única nau operativa d’un conjunt de cinc, la missió ja era impossible de finalitzar i les seves esperances de supervivència eren minses.
Van abandonar el planeta Terra el dotze d’octubre de dos mil noranta amb l’objectiu de terraformar Kepler-452b, planeta que coneixien amb tots els ets i uts. La data es va triar en commemoració a aquella primera vegada que els humans van colonitzar una terra desconeguda. El comandament planetari volia igualar la gesta amb la seva missió.
Ara, després d’un llarguíssim viatge en suspensió vital hivernada, calcular la data terrícola actual no tenia sentit. A més a més, en el supòsit que aconseguissin arribar a Kepler-452b només disposaven de la càrrega de la Phoebus. Sense tot l’equip científic, no podria actuar-se al planeta per començar una nova humanitat. De tot l’equip necessari per a poder transformar l’atmosfera del planeta, la Phoebus no en portava pràcticament res. La seva càrrega, nogensmenys, era la més preuada de totes. Centenars de milers de joves d'entre setze i vint anys, de totes les races i d’ambdós sexes, viatjant en un estat d’hibernació similar al seu malgrat que força més profund. Ells encara havien de mantenir-se uns centenars d’anys més així, el temps necessari perquè els científics i els militars poguessin complir llurs tasques al planeta que havia de convertir-se en la seva nova llar.
Aquell somni d’una nova terra portaria per nom Edènia. Però ara, aquesta idea per romàntica que fos, i totes les qüestions que la missió Gènesi havia d’estudiar i establir, s’havien esfondrat com un castell de sorra. Ell, com a comandant de l'operació, havia de decidir què fer amb la vida de tots aquells nanos que van embarcar, plens de valor i esperances, fa centenars d’anys.
—Senyor, la sonda ha localitzat el forat negre! —l’Aion va interrompre els seus pensaments— La seva velocitat d’escapament és, ara mateix, més del doble de la màxima que podem aconseguir amb els nostres propulsors, utilitzant fins i tot els nuclears i els d'hidrazina alhora. —va sentenciar.
—Entenc. De quant temps disposem abans d’arribar a l’horitzó d’esdeveniments?
—Segons els càlculs que he fet amb la deriva de la velocitat de la sonda, encara tenim unes vuit hores, nou com a màxim.
El coronel Sans, assegut a la seva cadira al pont de comandament i completament conscient de quina era la situació i quin futur li presentaven —a ell i a la seva càrrega— les hores vinents, va posar-se a recordar gairebé sense voler, escenes de la seva infància. Nostàlgic, va evocar quan, amb el seu pare va aprendre a muntar en bicicleta sense les rodetes. També li va venir al cap un record força més recent, quan va conèixer la Mònica. Ella va ser qui va encoratjar-lo per oferir-se voluntari a la missió. D’aquell dia, per a ell, havien passat només cinc anys, però en realitat, el càlcul deia que aproximadament s’havia passat els últims tres-cents en hibernació. No quedava ningú de qui acomiadar-se, la seva única companyia era l’Aion i per molt sofisticada que pogués ser la seva programació, no donava peu a posar-se massa sentimental.
—Coronel, per a quan la missió hagués finalitzat de forma exitosa, havia reservat un menjar de gala i fins i tot tinc un cigar preparat per entregar-li. Tots dos som conscients que no arribarem a gaudir de l’anhelat moment i... havia pensat si potser vol que li prepari per poder degustar l’àpat en el temps que ens queda. —Aquella veu sintetitzada el feia tornar de les seves cabòries una vegada més.
—Gràcies, Aion. La veritat és que tinc un nus a la gola, però no crec que aquest dinar de gala pugui empitjorar la situació. Prepara-ho tot si us plau, i quan acabi amb el menjar, potser li donaré una oportunitat al cigar.
—Immediatament, senyor!
El coronel va aixecar-se i va tornar a fer una revisió ràpida dels càlculs per reiterar, fatalment, que eren correctes. Una vegada comprovats i havent claudicat de qualsevol opció de salvar-se, va decidir que tot i ser l’oficial al càrrec de la missió —a més a més de l’únic supervivent—, no li corresponia a ell decidir sobre la vida dels joves que portava com a càrrega.
La seva era una missió de creació i de vida, mai va adquirir la responsabilitat d’haver de matar ningú segons les condicions inicials del projecte. Per tant, no despertaria a ningú ni, encara menys, els hi suspendria la hibernació. Els deixaria al seu estat actual i que el forat negre acabés amb els seus destins com acabaria també amb el seu.
Pocs minuts després, l’Aion va notificar-li que el menjar estava llest i immediatament van aparèixer els dos robots d’abans amb unes safates que s’ajustaven perfectament a la seva cadira de braços. El menjar era fantàstic, hi havia —per començar— uns aperitius a base de canapès i unes barquetes amb una mousse deliciosa. El primer plat era una crema freda de verdures amb uns retallons cruixents. Va sorprendre’s a si mateix quan va adonar-se que, tot i trobar-se a les portes de la mort, no havia deixat ni rastre dels plats degustats. On havia anat a parar aquell nus a la gola?
Quan va arribar el principal, un risotto de trufa amb una flaire fascinant, el va degustar amb tranquil·litat, a poc a poc. Conscient, ara sí, que seria el seu darrer àpat. Una vegada finalitzada aquella delícia, va arribar la safata de les postres amb un conjunt de cinc pastissets petits, d’una mossada cadascun. Li van proporcionar una experiència suprema, a molts més nivells que només el gastronòmic. Al mateix temps que li retiraven la darrera de les safates, va aparèixer l’altre robot amb una caixa rectangular de fusta de faig. En obrir-la va trobar un cigar d’una marca que ell recordava d’abans d'entrar a l’exèrcit, acompanyat d’un encenedor.
Va reclinar una mica la seva cadira i lentament va olorar aquell Cohiba, el xuclava mentre l’encenia. L’aroma intens i suau d’aquell cigar, que arrodonia la sensació de satisfacció que havia deixat el dinar, en lloc d’animar-lo, encara el va fer sentir més dissortat. Ell volia viure, li hauria agradat tenir temps de complir la seva missió i a més d’això, haver gaudit d’uns anys de vida a Edènia. Recordava amb afecte com li agradava explorar al principi d’entrar a l’exèrcit, quan era més jove. Un nou planeta era una aventura per a algú així.
Tot en ell era aflicció, era cert que havia gaudit del repàs i que aquell tabac era gustós a més no poder, però res pot satisfer a aquell que ja se sap mort.
Passejava pel pont, acostant-se als finestrells i canviant l’enfocament de la seva mirada per deixar de veure’s a si mateix reflectit al vidre i contemplar la majestuositat i alhora la feredat d’aquell que els havia d’engolir. Expulsava una glopada de fum, un fum espès, amb un gust suau com de cacau i potser uns tocs de pebre, i feia mitja volta per caminar fins a l’altre extrem de la cabina de comandament. A cada passa que donava apareixia una nova cara, un indret oblidat, una olor... dibuixades a la seva ment: la mare, el pati de l’escola, el pare, els macarrons de l’àvia, aquella veïna que de petit el cuidava als estius, companys de la universitat o de l’exèrcit, la Mònica... sempre va pensar que hauria pogut arribar més lluny amb ella, potser podria haver-se casat... Ara, què més donava. Ella segurament devia refer la seva vida quan la missió va abandonar la Terra i si va arribar a casar-se o fins i tot a tenir fills, tots són morts a hores d’ara. Estava sol en el sentit més ampli de la paraula, envoltat d'idees i de somnis que mai arribarien a complir-se i sense poder fer res absolutament per revertir aquella situació asfixiant.
—Coronel, hem creuat el límit de proximitat amb el forat negre i en pocs moments començarem a sentir els efectes físics de la supergravetat. Ha estat un plaer servir-li a vostè i a la missió.
Quan el seu acòlit virtual va informar-lo que s’havia iniciat el compte enrere que acabaria convertint-los en una cadena infinita d’àtoms, va començar a sentir-se molt desgraciat. Pensava en veu alta:
—Sento enveja dels morts, tots van morir sense adonar-se de res, hibernats. Tot i aquest sentiment de gelosia, em falta valor per fer el pas final i tampoc seria just per als joves que transporto. La meva obligació, el meu compromís envers ells, és quedar-me al pont fins al desenllaç últim i arribar al darrer dels moments de servei, com a oficial al pont.
Lentament, la Phoebus i també el seu comandant; dret, recolzat amb les dues mans a la barana del pont, començarien a distorsionar-se mentre la supergravetat absorbia el buc a més velocitat de la que aquest havia estat dissenyat per suportar. El sepulcral silenci només resultaria un bordó per al lent constrenyiment de la nau.
Tot passaria molt de pressa i, al mateix temps, seria etern...
—Coronel!!! Una comunicació en el nostre idioma acaba d’entrar al sistema. Ens remolquen fora de l'àmbit del forat negre i ens recondueixen a una zona segura. El missatge procedeix de la constel·lació del cigne!!! S’han identificat com a Zai’reth. No tinc cap informació al respecte a les meves bases de dades.
FI?
En Jaume, en el moment que va obrir-se la càpsula d’hibernació i el seu cos nu va entrar en contacte amb l’aire condicionat de la sala, va sentir un calfred que li va recórrer tota l’espinada.
—Bé, bé. Em trobo bé. Potser una mica marejat. —tot i que, a més a més, sentia els seus músculs totalment entumits.
—És clar, això és normal. Ara l’ajudaran a aixecar-se de la càpsula i li practicaran un petit examen mèdic.
Mentre aquella veu encara sonava, dos robots de forma humanitzada —un per cada banda— l’ajudaven lentament a incorporar-se i tot seguit l’acompanyaven a una cadira, on va deixar-se caure. Una vegada assegut, van permetre que s’acomodés una mica i, al moment, el seient va adoptar amb un moviment suau, la forma d’una taula quirúrgica.
Els dos assistents li van fer una petita revisió de constants vitals, i van oferir-li unes begudes isotòniques per hidratar-lo convenientment. També van inocular-li una solució per ajudar-lo a eliminar del seu torrent sanguini l’alta salinitat que s’induïa sempre abans de la hibernació.
Quan l'atenció mèdica va finalitzar, van convidar-lo a submergir-se fins al coll a una mena de banyera amb un líquid calent similar a l’aigua, però amb més densitat, que hidrataria la seva pell. El coronel, una vegada a dins d’aquella banyera i més refet, va començar a mirar al seu voltant familiaritzant-se amb l’estança alhora que li tallaven els cabells i li deixaven la barba curta. L’assistent va entendre l’activitat de l’humà com un indici d’agilitat mental. Era el moment idoni per plantejar la situació.
—Coronel Sans, soc l’Aion, el sistema d’intel·ligència que s’encarrega d’administrar la Phoebus i, també, aquell que ha decidit despertar-lo de la seva hibernació tot i que no hem arribat al nostre objectiu.
—Com? Que no hem arribat? Quin fet ha exigit la meva presència al pont abans d’hora? —va dir, visiblement alterat.
—No pateixi, coronel. L’informaré tot seguit de quina és la nostra situació.
La cara de desgrat del coronel Sans era molt evident. Aquell bot buscava la manera més empàtica d’explicar-li la greu situació, però calia rigorositat en les dades i, indubtablement, la seva desaprovació aniria creixent. L’assistent virtual va continuar:
—Actualment, ens trobem encara a cinquanta-vuit parsecs del nostre objectiu. És a dir, només hem recorregut dues terceres parts del nostre curs fins a Kepler-452b, l’objectiu de la missió.
—Entesos, continua. —va disposar, amb un to seriós i fred.
—M’he trobat en la necessitat de treure’l de la seva suspensió donat que abans-d'ahir la trajectòria del nostre comboi va coincidir amb un camp d’asteroides que no es trobava a les nostres cartes estel·lars. Com a resultat d’aquesta situació, de les cinc naus que formaven aquesta missió, només quedem nosaltres.
—Com?! Les altres naus han impactat contra els asteroides?! Els altres tripulants han mort?! —va exclamar al mateix temps que intentava incorporar-se sense èxit.
—Efectivament, senyor. Tanmateix, no és tot. Abans de decidir-me per tornar-lo del seu interludi, i sorprès per la presència del camp d’asteroides que no teníem previst, vaig realitzar alguns càlculs i existeix una altíssima probabilitat que els causants de tan tràgica pèrdua hagin arribat a la nostra trajectòria absorbits per la força d’atracció d’un forat negre supermassiu, que no he pogut localitzar. Dedueixo que o no s’havia format encara o bé no tenia la mida suficient quan va plantejar-se la missió. Simplement, no va ser detectat.
Amb una expressió seriosa, va aconseguir aixecar-se de la banyera, que va començar a buidar-se en aquell precís moment. Els dos robots assistents van eixugar-lo completament passant-li un dispositiu que treia aire calent a molta pressió. Seguidament, el coronel va vestir-se amb una roba interior blanca d’un teixit suau i una granota de color blau fosc amb els diferents logotips, militars i de la missió, brodats. Tot en un silenci sepulcral. Quan va acabar de cordar-se les botes, va començar a caminar en direcció a la porta de la càmera de reanimació, que donava a un passadís.
—Porta’m al pont de comandament i mostra’m tot això.
—Sí, senyor. Segueixi les fletxes que aniré presentant a terra.
Amb les seves indicacions, aquella veu omnipresent va anar guiant al coronel Jaume Sans fins al pont de comandament. Va fer tot el camí en silenci, de fet no seria capaç de repetir el trajecte, no per complicat, més aviat perquè va estar tota l'estona pensant en els seus companys morts, en tantes hores d’entrenaments i de vivències junts. Alguns els coneixia de campanyes militars prèvies a l’inici dels preparatius de la missió, altres els va conèixer al campus d’entrenaments. Ell considerava que tots eren amics seus i què, des d’aquell moment fatídic, ja no els tornaria a veure més.
En arribar al pont, l’Aion va mostrar-li primer les imatges resumides de les diferents naus de la caravana impactant les roques. Després les reproduccions simulades dels asteroides i les seves trajectòries. El mateix coronel va poder observar-los a través de les escotilles i els finestrells del pont. Quan va poder veure els càlculs del seu ajudant virtual, es va convèncer. Tenia raó i el més probable era que estiguessin a la zona d’influència d’un forat negre que no havien detectat.
La intel·ligència implícita a la nau, ara que havia reduït considerablement la velocitat de creuer i mitjançant els propulsors d’hidrazina, anava corregint la trajectòria de la Phoebus que passava elegantment entre aquelles roques gegantines sense tocar-les, com si fos una coreografia assajada.
En Jaume va decidir enviar una sonda per recavar informació sobre el forat negre i acabar d'estar segurs del seu emplaçament. Mentre el petit dron s’allunyava a tota velocitat de la nau, ell pensava en l’estat en què es trobava la missió en comparació al progrés que hauria d’haver-se assolit. Només pel fet de ser l’única nau operativa d’un conjunt de cinc, la missió ja era impossible de finalitzar i les seves esperances de supervivència eren minses.
Van abandonar el planeta Terra el dotze d’octubre de dos mil noranta amb l’objectiu de terraformar Kepler-452b, planeta que coneixien amb tots els ets i uts. La data es va triar en commemoració a aquella primera vegada que els humans van colonitzar una terra desconeguda. El comandament planetari volia igualar la gesta amb la seva missió.
Ara, després d’un llarguíssim viatge en suspensió vital hivernada, calcular la data terrícola actual no tenia sentit. A més a més, en el supòsit que aconseguissin arribar a Kepler-452b només disposaven de la càrrega de la Phoebus. Sense tot l’equip científic, no podria actuar-se al planeta per començar una nova humanitat. De tot l’equip necessari per a poder transformar l’atmosfera del planeta, la Phoebus no en portava pràcticament res. La seva càrrega, nogensmenys, era la més preuada de totes. Centenars de milers de joves d'entre setze i vint anys, de totes les races i d’ambdós sexes, viatjant en un estat d’hibernació similar al seu malgrat que força més profund. Ells encara havien de mantenir-se uns centenars d’anys més així, el temps necessari perquè els científics i els militars poguessin complir llurs tasques al planeta que havia de convertir-se en la seva nova llar.
Aquell somni d’una nova terra portaria per nom Edènia. Però ara, aquesta idea per romàntica que fos, i totes les qüestions que la missió Gènesi havia d’estudiar i establir, s’havien esfondrat com un castell de sorra. Ell, com a comandant de l'operació, havia de decidir què fer amb la vida de tots aquells nanos que van embarcar, plens de valor i esperances, fa centenars d’anys.
—Senyor, la sonda ha localitzat el forat negre! —l’Aion va interrompre els seus pensaments— La seva velocitat d’escapament és, ara mateix, més del doble de la màxima que podem aconseguir amb els nostres propulsors, utilitzant fins i tot els nuclears i els d'hidrazina alhora. —va sentenciar.
—Entenc. De quant temps disposem abans d’arribar a l’horitzó d’esdeveniments?
—Segons els càlculs que he fet amb la deriva de la velocitat de la sonda, encara tenim unes vuit hores, nou com a màxim.
El coronel Sans, assegut a la seva cadira al pont de comandament i completament conscient de quina era la situació i quin futur li presentaven —a ell i a la seva càrrega— les hores vinents, va posar-se a recordar gairebé sense voler, escenes de la seva infància. Nostàlgic, va evocar quan, amb el seu pare va aprendre a muntar en bicicleta sense les rodetes. També li va venir al cap un record força més recent, quan va conèixer la Mònica. Ella va ser qui va encoratjar-lo per oferir-se voluntari a la missió. D’aquell dia, per a ell, havien passat només cinc anys, però en realitat, el càlcul deia que aproximadament s’havia passat els últims tres-cents en hibernació. No quedava ningú de qui acomiadar-se, la seva única companyia era l’Aion i per molt sofisticada que pogués ser la seva programació, no donava peu a posar-se massa sentimental.
—Coronel, per a quan la missió hagués finalitzat de forma exitosa, havia reservat un menjar de gala i fins i tot tinc un cigar preparat per entregar-li. Tots dos som conscients que no arribarem a gaudir de l’anhelat moment i... havia pensat si potser vol que li prepari per poder degustar l’àpat en el temps que ens queda. —Aquella veu sintetitzada el feia tornar de les seves cabòries una vegada més.
—Gràcies, Aion. La veritat és que tinc un nus a la gola, però no crec que aquest dinar de gala pugui empitjorar la situació. Prepara-ho tot si us plau, i quan acabi amb el menjar, potser li donaré una oportunitat al cigar.
—Immediatament, senyor!
El coronel va aixecar-se i va tornar a fer una revisió ràpida dels càlculs per reiterar, fatalment, que eren correctes. Una vegada comprovats i havent claudicat de qualsevol opció de salvar-se, va decidir que tot i ser l’oficial al càrrec de la missió —a més a més de l’únic supervivent—, no li corresponia a ell decidir sobre la vida dels joves que portava com a càrrega.
La seva era una missió de creació i de vida, mai va adquirir la responsabilitat d’haver de matar ningú segons les condicions inicials del projecte. Per tant, no despertaria a ningú ni, encara menys, els hi suspendria la hibernació. Els deixaria al seu estat actual i que el forat negre acabés amb els seus destins com acabaria també amb el seu.
Pocs minuts després, l’Aion va notificar-li que el menjar estava llest i immediatament van aparèixer els dos robots d’abans amb unes safates que s’ajustaven perfectament a la seva cadira de braços. El menjar era fantàstic, hi havia —per començar— uns aperitius a base de canapès i unes barquetes amb una mousse deliciosa. El primer plat era una crema freda de verdures amb uns retallons cruixents. Va sorprendre’s a si mateix quan va adonar-se que, tot i trobar-se a les portes de la mort, no havia deixat ni rastre dels plats degustats. On havia anat a parar aquell nus a la gola?
Quan va arribar el principal, un risotto de trufa amb una flaire fascinant, el va degustar amb tranquil·litat, a poc a poc. Conscient, ara sí, que seria el seu darrer àpat. Una vegada finalitzada aquella delícia, va arribar la safata de les postres amb un conjunt de cinc pastissets petits, d’una mossada cadascun. Li van proporcionar una experiència suprema, a molts més nivells que només el gastronòmic. Al mateix temps que li retiraven la darrera de les safates, va aparèixer l’altre robot amb una caixa rectangular de fusta de faig. En obrir-la va trobar un cigar d’una marca que ell recordava d’abans d'entrar a l’exèrcit, acompanyat d’un encenedor.
Va reclinar una mica la seva cadira i lentament va olorar aquell Cohiba, el xuclava mentre l’encenia. L’aroma intens i suau d’aquell cigar, que arrodonia la sensació de satisfacció que havia deixat el dinar, en lloc d’animar-lo, encara el va fer sentir més dissortat. Ell volia viure, li hauria agradat tenir temps de complir la seva missió i a més d’això, haver gaudit d’uns anys de vida a Edènia. Recordava amb afecte com li agradava explorar al principi d’entrar a l’exèrcit, quan era més jove. Un nou planeta era una aventura per a algú així.
Tot en ell era aflicció, era cert que havia gaudit del repàs i que aquell tabac era gustós a més no poder, però res pot satisfer a aquell que ja se sap mort.
Passejava pel pont, acostant-se als finestrells i canviant l’enfocament de la seva mirada per deixar de veure’s a si mateix reflectit al vidre i contemplar la majestuositat i alhora la feredat d’aquell que els havia d’engolir. Expulsava una glopada de fum, un fum espès, amb un gust suau com de cacau i potser uns tocs de pebre, i feia mitja volta per caminar fins a l’altre extrem de la cabina de comandament. A cada passa que donava apareixia una nova cara, un indret oblidat, una olor... dibuixades a la seva ment: la mare, el pati de l’escola, el pare, els macarrons de l’àvia, aquella veïna que de petit el cuidava als estius, companys de la universitat o de l’exèrcit, la Mònica... sempre va pensar que hauria pogut arribar més lluny amb ella, potser podria haver-se casat... Ara, què més donava. Ella segurament devia refer la seva vida quan la missió va abandonar la Terra i si va arribar a casar-se o fins i tot a tenir fills, tots són morts a hores d’ara. Estava sol en el sentit més ampli de la paraula, envoltat d'idees i de somnis que mai arribarien a complir-se i sense poder fer res absolutament per revertir aquella situació asfixiant.
—Coronel, hem creuat el límit de proximitat amb el forat negre i en pocs moments començarem a sentir els efectes físics de la supergravetat. Ha estat un plaer servir-li a vostè i a la missió.
Quan el seu acòlit virtual va informar-lo que s’havia iniciat el compte enrere que acabaria convertint-los en una cadena infinita d’àtoms, va començar a sentir-se molt desgraciat. Pensava en veu alta:
—Sento enveja dels morts, tots van morir sense adonar-se de res, hibernats. Tot i aquest sentiment de gelosia, em falta valor per fer el pas final i tampoc seria just per als joves que transporto. La meva obligació, el meu compromís envers ells, és quedar-me al pont fins al desenllaç últim i arribar al darrer dels moments de servei, com a oficial al pont.
Lentament, la Phoebus i també el seu comandant; dret, recolzat amb les dues mans a la barana del pont, començarien a distorsionar-se mentre la supergravetat absorbia el buc a més velocitat de la que aquest havia estat dissenyat per suportar. El sepulcral silenci només resultaria un bordó per al lent constrenyiment de la nau.
Tot passaria molt de pressa i, al mateix temps, seria etern...
—Coronel!!! Una comunicació en el nostre idioma acaba d’entrar al sistema. Ens remolquen fora de l'àmbit del forat negre i ens recondueixen a una zona segura. El missatge procedeix de la constel·lació del cigne!!! S’han identificat com a Zai’reth. No tinc cap informació al respecte a les meves bases de dades.
l´Autor
3 Relats
2 Comentaris
993 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
En Vı́ctor Arnó va néixer a Lleida al 1978 i de jove és va interessar per temes poc populars com la filosofia i les cultures orientals, l’esoterisme, les ciències ocultes, les antigues tradicions, el tarot, la màgia…Amb el temps, va començar a meditar i va començar el seu camí de creixement personal.
Ja a la maduresa, va traslladar-se a la Costa Brava.
Novel·lista, poeta i escriptor d’assaig, ha participat a diferents esdeveniments de novel·la curta i poesia, també ha format part del jurat a concursos de relats.
Forma part del col·lectiu de creadors literaris Creàlit.
Darrerament ha guanyat el primer premi de poesia del certamen "Capmany Literari"
Actualment dirigeix i presenta el canal de Youtube sobre màgia, esoterisme i ocultisme “Pódcast La Esfinge” on intenta, com amb els seus libres, compartir allò que ell ha aprés.
A més a més el podreu trobar al seu web: https://www.victorarno.com/