Soledat

-Carme, què posarem avui?

-Amb cent grams de llenties ja faig.

Després, la Carme carrega la cistella de vímet amb una dotzena d’ous, tres taronges, una barra de pa i un bric de llet. S’asseu a prendre un tallat fora, a la terrassa del bar del mercat del Clot. Amb ulls aigualits contempla uns nens que juguen a empaitar un munt de coloms. Tant de bo els néts vinguessin a dinar algun dia, pensa.

A mig matí ja torna a casa. Tres pics i repicó i la Júlia, la veïna, li obre la pesada porta del carrer. Hi ha dies en què un bon dia o una bona nit són les úniques paraules que verbalitza. La resta de les hores són silenci. A casa, els records s’amunteguen polsegosos en els prestatges del menjador, damunt la taula del rebador, dins els armaris de la cuina. Tot està igual, però res és el mateix. De sobte, es troba parant taula per dos. D’ençà que és mort que li passa sovint. És com un moviment reflex que no aconsegueix refrenar. El veu quan apaga el llum de la tauleta de nit. L’ imagina quan acluca els ulls. El sent malgrat no tenir-lo al costat dret del llit. El busca en somnis però només el troba en els records. La seva absència és una llosa feixuga que carrega a l’esquena tal vegada com una motxilla invisible atapeïda de pedres.

Ara jeu davant el vell tocador de l’habitació i s’arregla els cabells amb desànim. Abans, quan en Jaume vivia, inclús es maquillava suaument les galtes i es perfumava amb colònia de pètals de rosa. Ara amb prou feines s’endiumenja. Ja ningú li xiuxiueja paraules d’amor. Tot és silenci al voltant. Un munt de pensaments sense poder compartir. Voldria dormir el que em queda de vida, pensa.