Soledat

Diuen que la soledat és una cosa que es mastega però mai s'empassa. Que quan apareix, mai s'oblida. Per que sempre deixa el seu trist record.
Una petjada fina embolicada en cel·lofana de negre color.
La buidor que trenca l'ànima i la tenyeix de la por.
L'angoixa de l'oblit feta dolor, que perpètua resisteix impertinent a oblidar-se d'aquest món. Allò que quan s'acomoda en el nostre cor arrela ràpidament i et fa sentir d'una petitesa enorme.
El que no es desprèn amb facilitat per molt que es fregui l'esperit. Encara no han inventat allò que la netegi amb profunditat.
Les restes de la fredor que tot ho consumeix.
Silenci perpetu en la immensitat.
Les tisores que tallen la calor humana i no en deixen ni un bocí.
Diuen que es un tros de gel permanent que sols es
font si troba la màgia d'aquell que amb la calor sap aconseguir transformar-la en paraula.
Soledat.
Set lletres que no tenen gracia quan en lloc de dir-les es senten.