socialitari

Aquests darrers dies ha estat com quan sortia el sol. El Joan ha rigut, ha viscut i ha obert les finestres del seu estudi. Un miratge. Els núvols negres havien de tornar. Estava escrit. Un dia, fa ja tant de temps, el cel es va esqueixar. Se sentiren trons i súpliques i el sol es va amagar per sempre més. I el va allunyar de la gent normal.
El Joan ho recorda de manera oposada a com ho recorda la resta de la humanitat, i aquí hauríem d'acceptar com a humanitat el reduït grup de persones que han estat conscients de la seva existència. El Joan pensa que va ser la gent la que es va allunyar; que ell no s'ha mogut ni un mil·límetre de la seva posició inicial. Al seu voltant, els que duien crestes ara porten mòbils, als qui els penjaven cadenes ara els pengen maletins d'ordinadors portàtils, els que firmaven grafits ara firmen lletres de la hipoteca. El Joan sent llàstima per ells. Sent que han perdut una part de la seva essència, com si s'haguessin venut l'ànima al Diable (escrit així, en majúscula).
I com ho veu la resta de la humanitat? (aquella humanitat de la que parlàvem). Doncs, no ho veuen gens clar. Aquest personatge en qui s'ha convertit el Joan no és tan diferent d'aquelles pel·lícules en què un sonat perd contacte amb el terra que trepitja i acaba fotent (perdó, fent) alguna bajanada. No és que el puguin veure, perquè en la tempesta permanent en què viu, el Joan ha tallat tota comunicació amb l'exterior i sempre té alguna excusa per evitar la vida social, però és que ja ho diu el diccionari: social s'oposa a individual.
El Joan diria que no han entès la definició: social s'oposa a individual, individual a social; això no és rebuig, rebuig seria "asocial".
El fet és que, no poder veure les coses, fa que les puguis imaginar. Ja l'esteu psicoanalitzant, no? Bé, potser no és tan mala idea; al Pavlov aquell li van donar un Nòbel i ha passat a la història per fer salivar gossos. Estímul condicionat: individual/asocial. Aquest personatge, ara actor secundari d'alguna pel·lícula d'Hollywood, encorbat sobre una taula ronyosa de cara a la paret, en samarreta, xiulant una cançó repetitiva i malaltissa, rodejat de papers i papers, muntanyes de papers, tones de llibres, papers, diaris... -Joan! ordenat l'habitació!-, xiulant una melodia enganxifosa. Quant de temps passarà abans que comenci a sentir veus? Quant de temps abans que se les comenci a escoltar? -George! deixa la beguda!-.

Sona el telèfon. Algú proposa un sopar pel proper dissabte; estímul condicionat: proposta/excusa.