Monstres

Són les feres arraulides sota el llit. Amenaçadores i plenes de crueltat que acumulen, com una bobina l'energia, i me la guarden per enveja, o per odi, o malsana diversió. Però són feres arraulides sota el llit. Mai surten mentre tinc la llum encesa, ni conec ningú que n'hagi estat víctima. Els meus amics, quan som al cole compartint l'esmorzar, em diuen que dormen amb el llum apagat, que no temen les feres (no neguen que existeixin) i que si se'n trobessin una li farien mil maldats, com al gos de la senyora Maria. Jo no apago el llum. Jo no me'ls crec.

Són les feres amagades dins la foscor. Prenen formes. Avui són la veïna, ahir la portera o el senyor Marcel·lí amb el seu cigar i la seva pudor. Dins la foscor. Me'n puc escapolir: sóc més ràpid, més àgil, més astut. Quan topo de morros amb una de les feres, em mira als ulls i tinc por que em robi l'ànima. Corro i ric.

Són les feres a la meva esquena. Perseguint-me a traïció. A la feina, fent-me la traveta perquè l'amo em faci fora. Al carrer, fent-me el buit, passant de cos a cos, present en totes les mirades que em vaig trobant. Als ulls d'ella i a la meva gola obstruint tot el que li volia dir. El món m'aterra, el calendari es torna una penyora cíclica, he de fer, he d'anar, he de cobrar, he de pagar.

Són les feres. M'esperen per esmorzar entre un munt de pastilles de tots colors. Riuen i ballen al meu voltant discutint per repartir-se els millors llocs: els meus genolls, el meu fetge, els meus pulmons, el meu cor. Em prenc els medicaments que el metge em va prometre les mantindria a ratlla. Jo no me'l crec i dormo amb el llum obert, però no recordo com ho feia de nen per mantenir-les sota el llit.