Sobre el càstig

Creia haver dit que no ho entenia. Creia haver entès el què no havia dit. Creia haver fet. Haver matat. Alienació mental. Això s'imposava entre la llibertat medicada i l'acer dels barrots. La justícia l'esperava cega, vella i arrugada, talment com una iaia de cara arrufada amb les ninetes agrisades per un tel mocós que li negaven la vista. Amb la balança per terra i les unces de plom corcades, rovellades, florides, la velleta es veia venir. Si en algun moment havia estat jove i esvelta, cànon de bellesa per als homes, ara el seu cos desvalgut i arronsat no concitava altra cosa que mofa. Davant d'ella la forca seria el silenci, el mutisme més sagrat de tots, l'oblit dels records. Calia construir la mentida des de punts indirectes, notar quasi físicament els vèrtex del teixit, traçar les línies mestres dels extrems del mapa que l'ajudessin a suportar l'autoengany. El principi era clar: la culpa no podia formar part de cap decisió, per molt petita que fos. La culpa era la clau mestra que obria totes les portes del passat. Calia fer-la desaparèixer perquè amb una sola engruna que formés part de la més petita decisió, la llibertat que anhelava esdevindria polsim d'argila i ell el què buscava era fer néixer un home nou.
Creia haver entès el què no havia dit. Creia haver dit que no ho entenia. Creia haver fet. Haver-se salvat. Alineació mental. Creure's prou fort com per emmirallar-se dins la fulla d'aquell ganivet de mànec gruixut amb fulla ampla, afilada i oblidar-ne la sang espessa i fumejant que s'hi aferrava. El què li mancava era la reprovació, justificar-se, empunyar el mànec de fusta d'alzina amb rigor per esqueixar a batzegades aquell tel boirós que l'emmascarava com un fantasma sortit del subsol. El segon crim. Hauria de córrer com mai davant la construcció dels records. Crear parets altes per on el riu del delicte es desboca al trobar fissures que delaten l'aprenent. La sang no compta. El vermell s'ha de tornar blau, traslluït, com si fos aigua o millor encara, clor. Amb els ulls irritats la vista es torna borrosa. Trobar les paraules justes. Aquesta seria a partir d'ara la feina de veritat. Perquè tan sols resta ja una sola justícia. Aquesta.