sigues feliç!

Tenia deu anys i a mons pares els hi va costar convèncer als metges perquè em deixessin entrar. Estava molt nerviosa i no sabia ben bé tot el que passava. No m'agradava aquell lloc on estava. Al meu voltant sentia veus de persones que m'envoltaven, però no escoltava tot el que deien, només podia pensar amb mon àvia. Devia estar tancada en algun lloc, tota rodejada de metges...
Estava a la sala d'espera de l'hospital, esperant a que s'obris la porta del quirofan i sortis algun metge a dir-nos com havia anat.
Estava neguitosa, igual que tota la gent que m'envoltava, quasi tots els membres de la meva família.
La sala en la que estàvem tots, era petiteta, però hi havia setze cadires i dues taules, amb unes quantes revistes al damunt. En faltaven unes quantes, perquè una la tenia mon tiet, una altre ma mare i una altra ma cosina, però ella no la llegia, la tenia a sobre la falda. Ella tenia deu anys, com jo, però era tres mesos més petita.
La resta de la gent, miraven la televisió que hi havia en un racó d'aquella saleta del quiròfan. La gent que no llegia ni forçava la vista, pensava amb la persona afectada.
Tenia por, molta por. Ma cosina i jo estàvem agafades de la mà i de tant en tant ens l'apretavem molt fort. Segurament que ella estava com jo, per dins, destrossada.
En aquell mateix moment, va sonar el mòbil de ma mare, però el tenia jo. Era la meva millor amiga, la Claudia. Li vaig penjar el telèfon. No el volia agafar en aquell moment. No en tenia gens de ganes de parlar amb ella. Vaig sentir la veu de ma mare que em va dir:
- Qui era?
- La Claudia - li vaig dir amb un to molt sec, com si no tingués ganes de parlar de res amb ningú. I es que no en tenia -.
Tenia els ulls plorosos. No sabia si havia fet bé d'haver-li penjat, però segur que si hagués parlat amb ella, m'hagués posat a plorar.
Eren les dotze de la nit i tenia molta son, però jo no volia marxar d'aquell lloc. Volia veure, ni que fos per últim cop a la meva àvia. Ella m'ho havia donat tot. Ens divertíem molt, i sense ella que seria jo? Res, això és el què seria.
Els meus pensaments, em van fer caure lentament una llàgrima que va assecar-se a la meva boca. Ma cosina em va dir:
- Tu tranquil·la! No ploris més. Ja veuràs com tot s'arreglarà i l'operació anirà molt bé!

M'havien de consolar aquelles paraules? Ella sabia el mateix que jo. Vaig aixecar el cap i vaig veure que dels seus ulls tant clars, també queien llàgrimes. Suposo que se n'havia adonat que de tot el que havia dit ella no en sabia res, que només ho feia per
consolar-me, però no ho aconseguia perquè estàvem igual de malament.
L'havien d'operar del cor.
Vaig veure que s'obria la porta del quiròfan. Ma mare va obrir la porta per anar a parlar amb el metge que havia sortit de dins. Des de dins de la sala vam escoltar tot el que deia:
- La operació ha anat bé-li va dir a ma mare-. Ara haurà d'estar quatre dies a la uvi i una setmana a una habitació de l'hospital i llavors ja se'n podrà anar cap a casa.
La uvi, la famosa uvi, que va la gent que està molt malament.
Al menys la operació, segons va dir aquell metge, havia anat força bé. La meva àvia va sortir del quiròfan. Estava estirada a sobre d'un llit, amb els ulls tancats. Els va obrir un moment. Vaig fer un esforç molt gran per no posar-me a plorar i que ella em veiés. El metge se la va emportar a la uvi i tots nosaltres vam marxar cap a casa. Ell ens va dir:
- Demà la podreu venir a veure de set del matí fins les nou de la nit, però a la uvi només podreu estar com a màxim dues hores, no més. Millor que marxeu tots cap a casa vostra, perquè nosaltres l'estarem vigilant a cada instant. No us preocupeu i marxeu tots ben tranquils.
Li vaig dir a ma cosina que si us plau que es quedès a casa meva a dormir, per no patir tant, i consolar-nos entre les dues. No la van deixar.
Debien ser les dues de la matinada quan vam arribar a casa. Li vaig dir a ma mare que vingués a dormir amb mi i quan estàvem estirades li vaig dir:
- Mama, tinc molta por per l'àvia, que li pugui passar alguna cosa aquesta nit, que no estiguin atenta per ella o que tinguin algun problema amb les màquines.
- Jo també en tinc, però no hi podem fer res, només pensar que demà l'anirem a veure a l'hospital.
Vaig donar la volta, i em vaig ficar de cara a la paret i em vaig posar a plorar. Ella no em va sentir perquè plorava amb silenci. Tenia tota la cara mullada. Al final em vaig adormir.
Quan em vaig llevar, tenia tota la cara mullada de suor. Havia tingut un malson. Només eren les set del dematí. Vaig cridar a ma mare i a mon pare i vam marxar cap a l'hospital. A les nou ja erem allà. Vaig veure el metge que va operar la meva àvia. Vaig còrrer cap a ell i li vaig dir:
- Hola. Si us plau, diga'm on està la meva àvia. La vull veure.
Ens hi va portar a tots tres cap a la uvi. Quan vaig veure allò, em vaig espantar. Era com entrar a un altre món. Tot estava ple d'unes sales i a dins d'elles hi havia màquines que estaven connectades a les persones que hi havia a dins. Era com un laberint. Jo volia veure a mon àvia. Vaig seguir recte i me la vaig trobar a dins d'una saleta. Estava amb els ulls tancats. Mons pares van entrar però a mi no em van deixar. Em vaig estar esparant a fora. Al cap de mitja hora d'haver parlat amb ella, van sortir cap a fora. Ma mare em va dir:
- Anem al bar.
- No -li vaig dir- em vull quedar aquí fora mirant a l'àvia.
Se'n van anar al bar mentre jo estava allà a fora. Les infermeres, al veure'm que m'estava mirant tant fixament a mon àvia per el vidre em van dir:
- Tranquil·la. Va, passa una moment a veure-la.
Em vaig emocionar al sentir aquelles paraules i li vaig dir:
- Moltes gràcies de veritat. No saps el que arribo a estimar-la.
Em va tornar el somriure que li havia fet. Quan vaig entrar, ella encara tenia els ulls tancats. Me la vaig mirar de dalt a baix. Estava tota plena de màquines que estaven connectades amb ella. Em vaig asseure al llit en el que ella estava. Vaig posar la meva mà molt a prop de la seva. En aquell moment tenia moltes ganes de plorar però em vaig dir a mi mateixa: Laia, aguanta't! Vaig tancar els ulls.
Al instant vaig sentir una mà sobre de la meva. Me l'estava acariciant. Vaig obrir els ulls i vaig veure la meva àvia mirant-me. No em vaig poder aguantar més. Em queia una llàgrima i després d'aquesta una altre i mai s'acavaben. Em va dir:
- Tranquil·la, no pateixis!
- Com vols que no pateixi amb el que t'estimo. Àvia, vull que tornis a casa -li vaig dir-.
La volia abraçar però no podia. Vaig sortir de la uvi trista però a la vegada molt contenta i emocionada pel fet de que ja l'havia vist.
Quan estàvem a punt de marxar cap a casa, va venir una infermera cap a nosaltres i li va dir a ma mare:
- Senyora, senyora. La teva mare.Li,...li costa respirar!
Aquell va ser el primer cop que vaig veure als meus pares plorar.
Li vaig dir impacient a la infermera:
- Què li passa a la meva àvia? Diga'm-ho.
No li va donar temps ni de contestar-me. Ja en tenia prou amb el que li havia dit a ma mare. Vaig correr cap on estava ella, igual que ma mare i el meu pare. Vam arribar a la uvi. Una infermera em va dir:
- Escolta guapa, ho sento molt però tu no pots entrar.
- Si us plau, deixa'm entrar, que suposo que serà l'últim cop que veurè a la meva àvia. Si us plau -li vaig dir plorant-.
-Ho sento -em va dir-, però no tens l'edat adequada.
- Mira, -li vaig dir tota convençuda- si tu tinguessis la meva edat i no et deixessin entrar en un lloc com aquest i sabèssis que la teva àvia s'està morint i te l'estimessis tant com jo, que faries eh? Contesta que faries?
No li va donar temps de respondre'm. Vaig còrrer cap allà on era ella. La vaig veure molt malament. Vaig entrar a la sala, em vaig asseure al terra i em vaig posar a plorar. Em vaig aixecar de cop, i a aprofitar els últims segons de vida que li quedaven. Li vaig agafar la mà. Li vaig refregar. No se m'acabarien mai les llàgrimes? Li vaig dir:
- Àvia siguis el que siguis, estiguis on estiguis, sigues feliç, per favor. Tu te'n vas però jo et veurè al cel, i per mi seràs, l'estrella més brillant. T'estimo àvia.
- Jo serè feliç, però vull que tu també ho siguis molt-em va dir-. I tots vosaltres també-els hi va dir a la resta de familiars-.
En aquell moment vaig veure que entrava per la sala la Judith, ma cosina. La vaig abraçar i li vaig dir:
- Aprofita els últims moments amb l'àvia.
Les dos els vam aprofitar al màxim que vam poder. Les últimes paraules de la meva àvia van ser:
- No us oblidare. Sigueu molt feliços tots.
Des d'aquell dia, que miro el cel i busco l'estrella més brillant i se que ella està allà donant-me suport amb tot el que faig i sento com m'ajuda.