si hagués sabut que no et tornaria a veure...

abans que havies escrit aquesta meravella, no hauria trigat tant a venir-te a felicitar...

Claríssimament, és un poema d'amor... podria semblar com qualsevol altre poema d'amor, sempre molt sentits, sempre molt apassionats, però no, no m'ha semblat un poema més. És l'expressió màxima de tot el que arribaries a fer i a dir a una persona que és, en si mateixa, la teva vida, que sense ella, t'estimes més no ser-hi, t'estimaries més la mort...

Crec que són difícils de superar aquests versos:

"...
hauria bufat tots els petons
dels meus llavis amb l'alè de l'ànima
fent-los quedar-se sobre els teus llavis,
ara secs d'amor, per humitejar-los
..."

o aquests:
"...
hauria enmarcat el teu petó
en el meu cor, faltat d'amor
..."

i així, seguiria fins arribar al Sant Grial,
...
amb l'única finalitat de tenir
tota una vida de desesperança
per escriure't versos d'amor
teixits sobre els llacs cristal·lins
de les nevades terres de la
fi del món...
"

"tenir tota una vida de desesperança per escriure't versos d'amor...", vols dir que només la desesperança et pot fer escriure versos d'amor?.... potser sí que tens raó, però ja m'hauria agradat veure a mi el poema que hauries escrit d'haver sabut que sí, que tornaries a veure aquesta persona....

Només llegint les introduccions dels teus poemes, es palpa aquest sentiment immens d'amor que et fa escriure... Seguiré llegint, però de moment, deixa'm que et feliciti per la teva sensibilitat en saber transcriure tan bé el que passa pel cor... No sé si vaig errada, al creure que la persona destinatària del teus poemes és sempre la mateixa, jo crec que sí... i voldria saber qui és, per dir-li que llegeixi els teus poemes.... potser canviaria d'opinió, i potser es deixaria tornar a veure...

Una abraçada, i sí, haig de passejar-me, tot un dia, només per la teva biografia i les teves fotos.... insuperable!

Preciós! M'agrada molt! sobretot el final!!! On dius que si haguessis sabut que no el tornaries a veure haguessis perdut la teva vida, perquè quin sentit té sinó viure quan el teu somni ha desaparegut?

Tens una forma molt bella de descriure els sentiments. Amb senzilles metàfores que ho comparen tot amb elemenst naturals que els hi donen força.

A vegades pensem que només tenim un únic motiu per seguir lluitant, per seguir somiant, i ens sembla que al desapareixer tot s'enfosqueix al nostre voltant... però la veritat, és que si intentem obrir els ulls i no deixar que es tanquin en la foscor, podrem observar que hi ha moltes altres coses que ens poden fer brillar i gaudir.

* La vida és plena de mil detalls encisadors que a a vegades no ens deixem veure *

No deixis de somiar ni lluitar!

Gemm@

Equinozio, em sorprens , és preciòs. Cada bocí d'aquest poema, em porta a alguna dimensióq ue desconec m'embriaga, m'omple d'infinites esperançes i em dona un tomb al cor! mol bonic!


Petons i abraçades

Cada mot és dolç i bell,cada paraula traspua una tendresa nostàlgica fantàstica, una dolçor impressionant i imponent...
Veritats dolces, però veritats amargues.... Veritats amb el regust agredolç del temps.

hola equinozio...m'encanta el teu relat, quant d'amor i passio hi ha entre les teves paraules, ultimament em sento mol identificada ambe ls versos d'amor i una mica aixo que escrius passa de tant entant als mortals, ojala no l'hagues tornat a veure jo tampoc, si ho hagues sapigut abans no el desitjaria com ara...
ninfadels contes

Poguer llegir.te, poguer gaudir de tanta frescor d'amor, de tant plena enamoramenta, passió i sentiment plegats en aquestes paraules.............................

Molt bé, i seguèix relatant així

Obiwan

que una boca com la teva capaç de destil.lar mots com aquets sigui capaç de engolir-se les patates braves a una velocitat vertiginosa, boca feta per només sentir la cremor de paraules escollides, s'encen amb el plaer dels tubèrculs ardents i fumenjants ... conclusió
Als poetes també lis agraden les patates braves ...

Una aferrada de la teva companya en la cursa i en les cremades de qui "pilla" més patates ....

Conxa

Quin poema!! M'ha encantat!! Potser perque en cada paraula, en cada vers, he trobat reflexat els meus sentiments...
"... m'hauria llençat en la infinitat
de la incertesa humana i t'hauria dit,
mirant-te als ulls, T'estimo."
Se m'eriça la pell... Felicitats, continua escrivint versos tant macos com aquests... l'amor és la musa de tot poeta, estigui present... o estigui perdut.... el seu record evoca tantes coses..