S'ha trencat el blau - XXIII

Oh Boira! Germana meva, germana Boira,ara soc amb tu. No soc ja un ego. Els murs han caigut, i les cadenes s’han trencat; m’elevo fins a tu, jo mateix com boira, fins el segon dia de la vida, quan l’aurora ens dipositi, a tu, com gotes de rosada a un jardí, i a mi, com a un nounat al pit d’una dona.

El Jardí del profeta, Khalil Gibran

Lliure per estimar-te com vull,
encara que tot sigui una mentida.
Lliure per creure en aquest somni,
tot i que la realitat em vulgui portar lluny.
Lliure per no fer cas,
ni de les paraules ni dels silencis.
Lliure per ser jo,
sense necessitar plorar.
Lliure per ser lliure,
per oblidar-me de les cadenes,
dels records,
dels poemes,
de la meva vida,
dels seus llavis
i els seus somriures.
Lliure d’això que no te nom
i em lliga encara a ella,
sense nom ni explicació.
Lliure de la felicitat
i del record del seu gust
de les seves cames,
dels bons moments
i dels moments en que moria per mi.
Lliure de les llàgrimes
que no m’abandonen
i retornen cada nit,
quan no les espero.
Lliure de mi,
i del que la necessito encara.