S'ha trencat el blau - XXII

Un cel desconegut
reposa a un somriure
que ja coneixia,
però que cada dia
se’m descobreix nou,
i els segons es fan jocs,
que m’intenten convèncer
perquè torni a somiar,
encara que només sigui
abans de tornar a casa,
a retrobar-me amb la teva absència,
que sempre m’espera fidel,
a la banda del llit on no hi ets,
a la meva esquerra,
sobre el meu pit.
Em fa mal estimar-te encara,
amb bogeria
i dissimular que puc estar bé davant teu,
només per veure l’ombra
de la persona que em va estimar
i em fa mal esperar-te
quan ja sé que encara que vulguesis tornar mai ho faries,
per orgull.
Jo d’això ja quasi no en tic,
l’he perdut
i no m’importa.
Sóc feliç a estones.
Estic trist però sóc feliç.
Has fet que ja no cregui en la màgia,
que treguna mekoides trecorum satis dee
siguin sols paraules sense sentit,
i que el Paral•lel sigui sols un carrer.
Però encara surt el Sol
i encara puc riure
i fer poemes
i estimar als que m’estimen.
He tornat, ferit i sense res, però he tornat.
Amb les mans buides
però amb ganes de convertir els meus braços en ales
per poder volar.