S'ha trencat el blau - XIV

Marxar.
Fugir.
Correr.
Escapar-me,
lluny de tot,
de tu, del teu record,
de les teves ferides,
dels meus pensaments,
dels silencis,
d’un futur sinistre
de saber que ja no podré estimar igual,
de l’alcohol,
de l’ansietat i dels ansiolítics,
dels malsons,
dels consells evidents,
del treball que m’esgota fins rendir-me
i no em permet respirar
del blau,
del cel
i del mar.
Lluny, on res no importi,
on aquesta realitat no sigui més que ombres
o un teatre de marionetes,
on les coses siguin fàcils de nou,
on el Sol surti sota les ones
i on el cel no em recordi el teu blau,
que s’ha trencat
i em talla per dintre
com els vidres explotats d’un cotxe
deixant sols una cortina de sang
davant dels meus ulls.
Lluny, on tot pugui tornar a tenir sentit.