Serveis essencials

Un relat de: Caram caram
Ja fa tres ò quatre setmanes que en Gerard teletreballa. D’ençà que el govern va decretar l’estat d’alarma, que només ha sortit de casa un parell de vegades per anar al supermercat. D’anar a comprar el pa, treure les escombraries i sobretot de passejar el Ruski s’ocupen el seu fill, la filla i fins i tot la Carme, la seva esposa, que fins ara, ves per on, no l’havia tret mai.
El pobre animal està ben desorientat, és de llarg el que més surt de casa, a vegades entre per una porta i surt per l’altre, això sí amb un subtil canvi d’acompanyant. En temps de pandèmia tenir un gos a casa és com tenir un salconduit.
Però ell mai oposa resistència, ans el contrari, està content quan entre a casa i està content quan surt, en Ruski és un gos molt agraït. En Gerard ha arribat a témer per la cua del pobre animal, el dia menys pensat li caurà de tan bellugar-la! diu.
Alliberat doncs d’aquestes tasques, en Gerard es pot dedicar a fons al teletreball. De ben segur que és més productiu treballant des de casa, que no a l’oficina. Allà les constants interrupcions dels impertinents companys i les tertúlies de cafetera, fan que li costi molt més de concentrar-se en la feina. A casa en canvi, és capaç de treballar hores i hores sense moure’s de la taula del despatx. Només de tant en tant s’aixeca per estirar les cames i aprofita per badar per la finestra.
Veure els carrers deserts li provoca una sensació molt estranya; una barreja de calma i de malestar a l’hora. No corre ni una ànima, només circulen els vehicles de serveis essencials. Qui sap quan durarà això!, pensa.
Però avui li ha cridat l’atenció una furgoneta aparcada just a la casa del davant, duu un logotip pintat on es pot llegir “L’ESCURA-XEMENEIES QUE XIULA” i hi ha un número de telèfon dibuixat amb molta traça que ocupa bona part del lateral de la furgoneta. Un lleu somriure involuntari se li ha escapat en veure-la, aquí hi tenim un home que se sap vendre! Això és màrqueting en estat pur!, ha pensat.
Però una trucada al telèfon li recorda que està treballant i que té coses a fer, ha de passar pressupostos, enviar documentació tècnica, preparar albarans...... Els informàtics de la seva empresa li han connectat l’ordinador directament al del seu despatx de la feina, de manera que té exactament els mateixos recursos a casa que els que tenia a l’oficina. Quins pebrots no haver-ho fet abans!
Entre correu i correu li ha vingut al cap el que li va explicar la Carme la setmana passada. Saps Gerard, li va dir, en David el de la casa d’aquí al davant, amb això del coronavirus està atrapat a l’altra banda del mon. A Manila! li va dir, i no sap com fer-ho per tornar.
En David! .... va pensar ell, vaja quin paio!, serà que no té recursos!.
Al seu entendre, en David era d’aquell tipus de gent que treuen gats vius de gates mortes. Pel que sap en Gerard, en David treballa al departament comercial d’una empresa que fabriquen maquinaria, i es passa la vida viatjant per tot el mon.
Jo sí que patiré per ell! De ben segur que hores d’ara ja és aquí i està planificant la propera visita comercial. I com aquell que no vol la cosa, va seguir contestant correus i passant pressupostos.
Un Parell d’hores més tard, la bufeta va donar senyals de vida i es va veure obligat a fer un petit descans. En tornar al seu despatx es va aturar un moment a badar per la finestra. La furgoneta de l’escura-xemeneies ja no hi era, i just en aquell moment la Elisa, la dona del David sortia per la porta. No portava mascareta i els llavis li dibuixaven un somriure d’orella a orella. Caram! va pensar en David aquest escura-xemeneies li ha fet una bona feina!
Ara li sabia greu no haver anotat el número de telèfon d’aquest professional. Li hauria agradat recomanar-lo a unes quantes companyes de la seva oficina, que sovint feien cara d’amargades. Està clar que sempre li quedava el recurs de demanar-li a la Elisa. Però ben pensat..... millor no embolicar-se!
Un altre cop el telèfon el va tornar al mon real, havia de contestar la trucada i per descomptat atendre les urgències que comportava. Serà possible!!!! el mon se’n va a fer punyetes i aquest tipus reclamant urgentment que li passi un pressupost de 15 taules i 60 cadires. No hem après res!
Un parell de dies després, la Carme li va dir que en treure al Ruski, s’havia trobat al David que acabava d’arribar de Malàisia. Li havia explicat que el Consolat li va aconseguir un vol per a poder tornar, tot i que l’espai aeri estava tancat per a vols comercials . Un Paio amb molta sort! va dir la Carme. Sí i amb la xemeneia ben neta! va pensar en Gerard.


Gargot

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: