Sentiments de Patum

Potser tindria uns 6 anys quan vaig trepitjar per primer cop la plaça de Sant Pere, tot i que desconeixia el que es portava a terme allà, era un matí de primavera en el qual la ciutat de Berga celebrava la seva "Festa Major" i amb els meus pares passejàvem per els carrers del seu nucli antic en busca d'un bon lloc per esmorzar.

No se pas si era el dia, els raigs de sol il·luminant els carrers de pedra, o la ciutat en si però alguna cosa hem cridava l'atenció. Cada carrer que acabava mostrava un altre, tots am el seu encant particular i un altre, i un altre... amb el pas dels minuts m'adonava de que d'alguna forma, m'estava enamorant de la ciutat i Berga hem parlava, xiuxiuejava a la meva orella: "el cor de Berga batega... a la plaça de Sant Pere" no acabava ben bé d'entendre el seu missatge però, desprès d'un bon esmorzar casolà, vaig conduir als meus pares i a me germana cap a la plaça on, poc a poc s'anava sentint un bateig enorme que hem guiava.
Enfilant carrers amunt i avall, cada cop sentia aquest bateig mes a prop, sentia gent, sentia calor, sentia passió... sentiments indescriptibles en aquell moment per un infant de sis anys, cada cop trobava mes gent pels carrers i la meva curiositat augmentava d'una forma increïble, començava a córrer i a esquivar gent, a passar entre ells, de tal manera que al final vaig perdre la ma del meu pare, però no em preocupava: Aquests sentiments, aquest crit de la ciutat havia de ser important, havia de ser benèvol...I, en aquells moments davant meu, apareixia una plaça plena de gent, presidida per un timbaler, una banda de musica i al mig: L'àliga coronada.

Davant d'un silenci rotund, sonaven uns primers acords de musica i l'àliga, finament, realitzava uns passos amb molt de respecte i el meu cor bategava a mil per hora davant aquell moment, no sabia on era la meva família però jo no em sentia sol: Estava arropat per tota una plaça i sobretot, estava davant d'una majestuosa àliga, que ballava al so d'una musica tant preciosa que havia aconseguit un silenci increïble a plaça.
En aquell moment els meus pares arribaven on jo era, i en aquell instant l'àliga va començar a saltar a un ritme diferent, aquells salts volien donar sensació de que l'àliga emprenia el vol, un vol de llibertat per tothom i la plaça la seguia fins al final, que giravoltava sobre ella mateixa, fent ajupir als del seu voltant.

Que era allò? Perquè hem cridava? No podia entendre res en aquell moment, només veia gent i mes gent, que parlava del ball que havien vist, de gegants , de nans... Tot allò era a plaça també? O era un altre dia? No hem podia quedar amb el dubte, no tindria un altre dia per pujar a veure-ho... així que, com tot nen curiós vaig preguntar-li al papa, que hem va dir només un mot: "Patum!"

Davant la meva sorpresa, a plaça van aparèixer uns nans amb castanyoles que obrien pas molt poc a poc per arribar al centre de la plaça i poder fer el seu ball, aquest, era de ritme diferent al de l'àliga, els seus acords eren mes alegres i els nans saltaven amb alegria que a més, aconseguien contagiar a la gent. Una sensació d'unió, de germandat, de festa... omplien la plaça de gom a gom, era una festa diferent a totes les que havia vist en una ciutat com mai havia pogut contemplar, de sobte vaig saber, que no podria morir sense tornar-hi, tenia una vida per davant i amb ella una sensació de que durant uns dies a l'any, aquella plaça seria el meu punt de referència, aquella ciutat el meu lloc d'acollida, aquella festa un motiu de respecte i tradició, als Berguedans una admiració personal... i tot allò com el meu pare, només ho podria resumir en un mot: "PATUM!"