Arquitectura popular

No soc arquitecte ni obrer, però en el meu temps lliure faig construccions i no de les que pots veure a qualsevol carrer, "treballo" amb unes 400 persones mes i mai ens reunim al mateix lloc, ens agrada voltar per Catalunya aixecant les nostres construccions plenes d'il·lusió i sobretot esforç, ja que els pisos no son de maons, son persones com tu i jo: En definitiva, soc Casteller.

La història castellera es plena de grans moments, grans i petits castells, i moments no tant grans... la meva història castellera personal es mes petita però també te aquestes característiques ja que els castells els fan les persones. La meva comença fa dotze anys, quan en un matí de festa major a Vilafranca del Penedès on visitava als meus oncles, hem van portar a la plaça de la vila per veure l'actuació castellera on participaven les millors colles del moment.

Sempre havia tingut una certa curiositat per com serien els castells en directe, els havia vist a la televisió i ja coneixia alguns noms com la Vella i la joves de Valls, o els Castellers de Vilafranca (la colla on era casteller el meu oncle) entre d'altres, aquell dia les tres colles eren a plaça conjunt amb els Minyons de Terrassa, la plaça era plena de gom a gom (i això que la plaça de la vila, no es precisament petita) i tothom esperava veure els millors castells de les quatre colles, jo no sabia ben be quina era l'altura màxima d'un castell o quina era la seva puntuació, tot allò era nou per mi però estava disposat a aprendre i vaig anar a parar a primera fila davant els verds, que aquell dia apostaven molt alt.

La diada va donar el seu tret d'inici, i les colles començaven a plantejar construccions i muntar el que el meu oncle anomenava "pinya o peu" , en un primer moment em sonava a xinès, tot i que ja anava captant vocabulari, el que va començar sent una taca verda, es va anar formant poc a poc en un peu circular de mes de 300 persones i jo ja començava a flipar una mica, no podia creure de on sortia tanta gent, de com s'aconseguien aplegar per fer junts les construccions, i de com poc a poc i ben organitzats, miraven tots cap al centre, esquena amb esquena i tot seriosos es recolzaven, convertint aquell grup de gent en un veritable escenari on trepitjar, tot un espectacle de cultura popular.

La estructura va començar a pujar: peu, folre, vents, terços, dosos... tot aquest vocabulari començava a entrar per les meves orelles de mans de me tieta, jo ni parpadejava només estava atent d'aquell colós, que trontollava però tothom deia que estava parat, veia com els nens i nenes pujaven a l'estructura amb valor i molt finament, fins coronar-la i en aquell moment, en aquell precís instant, la plaça trencava en aplaudiments i crits, l'estructura s'anava desfent i la gent cada cop mes aplaudia i cridava eufòricament, un cop els castellers arribaven a la pinya, feien gestos cap al públic animant-los a aplaudir mes per la gran proesa que havien aconseguit. Quan el peu fou desmuntat, tota la colla es convertia en una gran festa verda, cridant i aplaudint... saltant tots junts com si d'un cor es tractes, un cor verd.

Aquell dia, les quatre colles van fer grans castells com mai havia vist, i la plaça vibrava amb cadascuna de les grans construccions de Verds, malves, vermells i rosats... tota una festa cultural, tota una festa de la nostra terra, i ara, 12 anys desprès puc dir que aquella diada va marcar un abans i un desprès en la meva vida, ara puc dir que poc desprès vestiria la camisa verda, i que a dia d'avui encara la vesteixo i estic orgullós de totes les emocions que he viscut, visc i viuré.

Jo faig arquitectura popular, faig il·lusió, faig emoció... en definitiva: faig castells... SOC CASTELLER!!!