Sense títol

un segon per caure es suficient
l'amor es així, arribà ràpid
i tarda llargs mesos en marxar
i el foc que primer escalfava el cor,
resguardant-lo perfí del fred de la nit,
el consumeix ara en una lenta tortura;
llarga guerra a la que s'està comdemnat
a perdre, una batalla rera l'altra.
Morir o perdre, perdre es morir,
aquestes son les opcions: mort o mort,
l'una ràpida i cobard,
l'altra lenta i cruel.
Tant li fa, la lenta es l'escollida,
per morir, si mes no,
amb un poc d'honor,
per tant, maldarem cap endevant,
flagel rera flagel, derrota rera derrota,
fins que la força de l'anima
s'exhaureixi en un darrer sospir
i així que la mort arribi
directes a l'infern per a seguir
amb el càstig, amb el torment,
que l'eternitat no perdonarà ni minvarà.
quan el no res m'envolta,
quan el silenci em parla,
quan una foscor enys tancada
el el que mes es pareix a la llum,
llavors se quin serà el meu destí.
Però el que el fa mes insoportable
son les esperances que em guardo
de canviar-lo, descapar-me'n
i que no em permeten assumir-lo...
terques son elles,
realment les que mes em fereixen
per vanes, inutils, buides de sentit.
Suposo que aquesta serà
la primera expiació;
la mes clement de totes les que m'esperen.