La vida... l'enemic

L'home es constructor de camins
Seguint els plans que el destí
Grava amb els seus claus i el meu lament,
Causa dolor i guia cap a la presó,
Crit a crit, lluny de tot abric,
Udola el vent tempestuós
Que segueix el rastre
De les meves llàgrimes
I preval sobre la meva rebel·lia .
El destí i el temps
són un sol vendaval
que corba les espatlles
i pren tota llum ofegant esperances i gemecs.
Trampes i falsedats estan sempre a l'aguait,
Esperant el meu maldar desencoratjat;
Quin acte mes fas que riure i somriure?
Dolç al començament, verí al final,
Que fa el seu efecte quan creus que tot va bé.
Melangiós, quan mes va mes veig el meu voltant
Guarnit amb fel negre.
La vida es una font d'aigües ombrívoles,
Tètrica, trista, funesta, luctuosa i temible.
Massa poderosa per vèncer-la
I, sense cap esperança, contra ella lluito.