(Sense títol)

Un relat de: eva

I la paraula es tornà sentiment,
i la visió carícia d'infinit
la vesprada esperança
el dia bateig incoherent

I la llum feia de lluna plena
i les mans, de fals escrivent
les frases belles cantates
la distancia curta, quan hi era present

I el temps feia i intentava
un desig fins aleshores inexistent
però la felicitat d'aquells dies abans ignorada
tornava a ser com l'oxigen de l'aire sempre present

Comentaris

  • pepnarada3 | 23-08-2010 | Valoració: 9

    un poema té que posar paraules a allò que no en té, al silenci, a l'emoció, a una sensació. I llavors es quan emociona i unes petites llagrimas volen sortir amb l'emoció. Amb tres dels teus poemes que tens aquí això m'ha passat. Gracies i felicitats.

  • Sareta_16 | 30-04-2005 | Valoració: 10

    Que bonic noia!!^^ M'ha encantat, que tendre, quin sentiment, quina dolçor!
    M'has deixat impressionada... molt currat! Desprèn una essència brutal.. :D ;)
    jo tampoc sabria quin títol posar-li...xD

l´Autor

eva

9 Relats

15 Comentaris

11643 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Diuen que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència,
Diuen que la realitat de vegades supera la ficció
Segur?
Escriure, llegir, imaginar, tres verbs que ens evadeixen tantes vegades del mon real, i dins el mon que vivim pot haver res millor?