SENSE ROSTRE

Un relat de: LaraPort
Tots coneixem què és una rutina, cadascú té els seus hàbits. Alguns es desperten cada dia per anar a l’institut, altres per anar a treballar i alguns pares porten els seus fills, apressadament, a l’escola per tal de no desatendre els seus deures. Tothom té obligacions que ha de complir cada dia de la seva vida; alguns han de cuidar els seus, altres només han de cuidar-se d’ells mateixos. Hi ha persones que tenen temps per dedicar-se i n’hi ha, de més desafortunats, que viuen pels altres.
Tots coneixem què és una rutina, cadascú té els seus hàbits. Però, què passaria, si tu mateix et tornessis presoner d’aquesta rutina? Si visquessis per ella, i no hi hagués manera de canviar el que succeeix al teu voltant què passaria si algun dia descobrissis que t’estàs asfixiant, i que la teva rutina, allò que forma a part de tu, de la teva vida, ara se t’està menjant?
-Fins demà Paula! Cuida’t. –crida el Miquel darrere meu. Aixeco la mà sense girar-me, fent un gest que pretén dir: “Descuida”. El nostre petit ritual d’acomiadament de cada dia. Ell somriu. No el veig però sé que està somrient darrere meu. Tanco la porta del restaurant i corro a agafar el cotxe, he d’arribar a casa i ja faig tard.
Em menjo les restes del sopar d’ahir perquè vaig a contrarellotge. En vint minuts he arribat a la universitat. Sóc de les poques persones que tenen vint-i-tres anys i està fent primer de carrera... Al principi em sentia una mica incòmoda perquè tots son nois i noies de dinou anys, però he conegut a alguns d’ells i són molt bona gent.
-Paula! –crida el Jordi. –Vine aquí que hi ha un lloc lliure. –Em dirigeixo al seu costat, li regalo un somriure. El professor entra i comença la classe.
Em giro i miro al Jordi. És atractiu, fins i tot em podria atrevir a dir que és guapo; noi de vint anys, cabell fos, a joc amb els seus immensos i negres ulls, faccions marcades, una barbeta prominent que concorda perfectament amb la cadència del seu rostre i un somriure preciós. Un d’aquells somriures que, acompanyats de la seva intimidant mirada, fan sentir-te dèbil.
Quan m’adono que m’he quedat embadalida és massa tard, en Jordi m’està mirant. Em somriu. Noto un fort sacseig al meu cos, em flaquegen les cames. No li torno el somriure. Tenso el rostre i dirigeixo la mirada cap el professor. No m’agrada aquest efecte que causa sobre mi. Aquests nois són els pitjors. A més ell i jo som molt diferents, a ell li agrada ser feliç, li surt sol. Va regalant somriures a la gent, coquetejant amb tothom, encomanant la seva felicitat per allà on passa. Tot ell és una forta onada de bones vibracions. Es fa notar. A mi no m’agrada ser així; jo només somric si estic de molt bon humor, o si algú es mereix, realment, un somriure meu. Sempre he pensat que si regalo els meus somriures la gent no els valorarà. Però amb ell és diferent, amb ell somriure em surt sol. Quan em mira em perdo en un forat negre, i l’única manera de salvar-me’n és somrient.
El tinc al costat. Molt enganxat a mi. Els nostres braços s’acaricien amb timidesa i jo nedo entre l’olor de la seva colònia. L’última classe acaba.
–Potser podríem anar a fer una cervesa. –em diu amb el seu habitual somriure. No, Paula, sigues forta.
–No avui. –li dic secament. Em poso la jaqueta, agafo la motxilla i em disposo a marxar quan per darrere m’agafa el braç. Fermament, però amb tendresa. El seu contacte em produeix un calfred que em recorre l’esquena eriçant-me cada un dels pels del meu cos. Em giro mantenint el rostre tens.
–Així doncs, hi anem demà. –afirma amb un somriure descarat. –No acceptaré un “no” per resposta. Sóc així.
–Et funciona amb totes les noies? –pregunto amb antipatia.
–No ho sé, digues-m’ho tu. Funciona?
La seva modèstia em colpeja. No responc. Em deslliuro de la seva mà i marxo ràpid cap a casa.
A les vuit del vespre ja estic anant cap al gimnàs. Així finalitza la meva rutina. Em dono pressa, avui tinc ganes de deixar de pensar en tot i relaxar-me entre suor i esforç.
Passo entre les màquines ocupades, fins que en veig una de lliure. M’hi pujo i començo a córrer. Observo a les persones que tinc al voltant, cada setmana hi ha la mateixa gent. El dels pantalons blaus ve cada dilluns i cada dimecres, la noia estirada del coll alt ve els dimecres només. El cregut que tinc al costat que actua com si totes ens moríssim pels seus músculs ve tots els dies menys els dilluns -deu ser el dia que està ocupat cuidant els seus fills després d’haver passat el cap de setmana amb ells-. Somric davant d’aquesta ocurrència, m’encanta pensar com són les vides de les persones. L’home em mira i em somriu, amb coqueteria, seductorament, clarament és un pare divorciat; segur que li ha posat les banyes a la seva dona perquè pensa que encara és jove per viure la vida i lligar. “Però senyor... què no veu que ja té pèl blanc al pit com per anar amb tirants ensenyant-ho tot? Estar musculat no el farà semblar més jove”. Tocat, i enfonsat.
Em compadeixo del pobre home, potser he sigut massa dura amb ell. Giro el cap, ara li toca a algú altre. De sobte uns ulls verds apareixen davant meu sobresaltant-me. Darrere d’ells s’hi amaga el rostre d’una pel-roja d’aspecte pàl·lid i fúnebre amb uns llavis fins, gairebé casi imperceptibles. Me la miro de fit a fit, en conjunt es podria dir que és una noia bonica. I no hi ha dubte que el seu cos esvelt ha captivat més d’una mirada en la sala, però si és conscient del seu poder seductor, ho sap amagar molt bé. És nova, no l’havia vist mai. Em mira i em somriu. Assenteixo amb el cap. Hola.
Deixo d’observar a la gent per començar a observar-me a mi mateixa. Ja començo a suar. Miro el marcador. Catorze minuts i trenta vuit segons. Arribo al minut quinze i baixo. M’estiro a l’aparell que serveix per fer abdominals, encaixo les cames perquè no se m’aixequin i respiro fons, agafo aire i el deixo anar al pujar, quan el meu cap rossa els meus genolls. I repeteixo successivament aquest moviment: un cop, dos cops, tres cops, el seu somriure, els seus ulls, la seva barbeta, el seu tors. Paro. Sacsejo el cap perquè se m’esfumi la seva imatge de la ment. Paula fes el favor, això no pot ser. Torno a començar.
Dues hores més tard entro dins la dutxa del vestuari buit; ja no hi ha ningú, no es veu una trista bossa als penjadors, cap taquilla tancada excepte la meva, la gent ja ha tornat a casa a reunir-se amb les seves famílies pel sopar. Amb les seves famílies...
El doll que surt del telèfon de la dutxa m’acaricia cada part del cos, no entén d’intimitats, no respecta res. Simplement rellisca fins a perdre’s entre les clavegueres i acabar, qui sap on. Sento un fort cop, faig un bot, sembla que quelcom ha caigut al terra.
–Hi ha algú? –pregunto amb veu tremolosa. He vist masses pel·lícules de por, la pell se m’eriça. Agafo una tovallola i me l’enrosco al voltant del cos. Surto de la dutxa i em vesteixo amb rapidesa. Sento passes. No veig res, ni ningú. Miro al voltant i veig que les meves coses estan canviades de lloc, però no hi falta res. Relaxa’t, Paula, és una broma. Respiro fons. Algú et volia fer una broma. No és ell. Ell no ha tornat.



Les setmanes han anat passant i aquella noia de cabell de carbassa em té robat el cor. Des del succés del gimnàs, fets estranys no han deixat de perseguir-me. Estic aterrida. Em temo el pitjor. Hi ha dies que quan la Gisela no m’acompanya i he de tornar sola a casa, realment penso que no tornaré. És una por constant que em persegueix, dia rere dia. La por de que ell torni a estar aquí. Que vulgui causar més mal.
El Jordi veu que estic preocupada. Ha advertit les fosques anelles liloses que reposen sota els meus ulls. La pal·lidesa que últimament s’ha instal·lat al meu rostre. No dormo. I ell ho sap. Perquè ell se n’adona de tot. És observador, atent... sempre està pendent de mi. Darrere de la seva faceta de cregut i de prepotent, s’amaga un Jordi que només jo conec, i això és el que més m’agrada, saber que ningú més es pot enamorar del Jordi que jo estimo. La força dels seus somriures ha aconseguit demolir la barrera que jo em capficava a mantenir alçada. La calidesa dels seus braços quan m’envolta fa que em trenqui dins seu. Sense por. Sé que ell em reconstruirà. Se que farà que tot vagi bé. I la dolcesa dels seus petons em captiva, em sedueix. I com una beneita, segueixo perduda en aquell negre dels seus profunds ulls, sense necessitat de trobar-me.
–Paula, si us plau, t’he dit mil vegades que m’expliquis que caram et passa! –exclama la Gisela indignada. No sé què fer, els seus ulls verds em demanen una explicació, veig tristor en el seu rostre, sé que pateix per mi. Per un moment em quedo pensant, penso en aquests dos últims mesos, les dues juntes, inseparables. Mai ningú havia causat aquest efecte en mi, és com si em conegués des de sempre, sap el que és bo per mi i el que no. Sap què penso en cada moment. Només ella em llegeix com si fos un llibre obert. És per això que l’aprecio tant, ningú més em coneix com ella. He pres una elecció, confio en ella. Molt.
–T’he d’explicar quelcom que no t’he dit mai. Que mai t’imaginaries Gisela... darrere la meva història s’hi amaga un obscur passat, que sempre he intentat esborrar, però que mai no n’he sigut capaç. Un passat que últimament viu en el meu present, em persegueix dia a dia. Coneix la meva rutina, sap on sóc a cada moment, què fer per espantar-me... –Me la miro un altre cop, m’està observant atentament, vol saber com continuo el relat, veig la curiositat abocant-se entre les seves piguetes. Continuo: –Fa quatre anys, acabats de complir els meus divuit anys vaig patir assetjament. Un assetjament molt dur, que va trencar la meva vida completament. Jo tenia divuit anys i havia entrat a la universitat, feia dos anys que havien mort els meus pares i jo vivia amb la meva tieta. Havia creat una barrera al meu voltant perquè ningú pogués veure com de malament ho passava; de fet, no estic segura d’haver-la ensorrat del tot, en aquells temps jo era molt tímida i no m’agradava parlar amb la gent, i es veu que això va cridar l’atenció d’un professor. El meu professor d’història. Qui va començar a assetjar-me, a perseguir-me, a tocar-me dissimuladament, fent veure que res no passava. Un dia em va perseguir de camí cap a casa i el vaig amenaçar d’explicar-ho. Ell va respondre que ningú no em creuria, que era la meva paraula contra la seva i vaig entendre que no tenia intenció de parar. Em vaig canviar d’assignatura per no haver-me’l de trobar, però llavors va començar a seguir-me pels passadissos, fins i tot quan anava al lavabo. Jo no podia més però no sabia què fer. L’ignorava tant com podia i això l’enfurismava més i més, fins que, un dia, va parlar amb el director i va fer que em cancel·lessin la beca. La meva tieta no podia permetre’s pagar la universitat així que vaig haver de deixar els estudis i em vaig posar a treballar. Quan vaig estalviar el necessari per poder viure sola, vaig venir a viure aquí. Lluny d’ell. Lluny d’aquell passat. Lluny de tothom. Però m’ha trobat. Em torna a perseguir.
Es va produir un silenci. La Gisela va tancar els ulls per uns segons. Meditant quina havia de ser la resposta. Quina resposta podia ser bona davant d’una confessió com la que li acabava de fer?
–Has de parlar amb la policia. No li donis el poder perquè et torni a fer mal. No li donis aquesta satisfacció.
–No puc. Què se suposa que he de dir? No tinc cap prova, cap mostra del que ha estat fent... Poden pensar que m’ho estic inventant tot. És llest. Sempre ho ha sigut. Mai ha deixat cap rastre.

–Ja fa dues setmanes que la Gisela i jo no ens veiem. Sem fa estrany no gaudir de la seva presència, no sentir aquells immensos ulls verds mirant-me fixament. No sé res d’ella, no m’ha dit res durant aquests dies, la he trucat repetides vegades però no se perquè no m’agafa el telèfon.
–Deu estar ocupada Paula, no et preocupis –m’intenta calmar en Jordi –. Ja veuràs com tard o d’hora et trucarà.
Però els dies passen i ella no truca, l’únic que tinc d’ella és la seva veu enregistrada en el seu monòton contestador, el que em rep dia rere dia.
I jo segueixo amb la meva vida, cada dia la mateixa rutina. Treballar pels matins, universitat durant les tardes i al gimnàs els vespres. Però ara em sento sola, la Gisela ha deixat un buit rere la seva desaparició i ningú, ni tan sols el Jordi, el pot omplir.
Entro al gimnàs, per aquesta porta que tant em conec.
–Perdoni, em podria dir si la Gisela López, amb qui he estat venint aquests tres mesos, ha passat per aquí darrerament? –La recepcionista tecleja quelcom a l’ordinador, aixeca la vista de la pantalla i em mira amb mala cara.
–En aquest gimnàs no hi ha registrada cap Gisela Lopez, senyoreta. Es deu estar confonent. –Me la miro amb cara d’incredulitat. Com puc estar equivocant-me si la Gisela és la meva amiga? Em disposo a respondre-li grollerament però callo, prefereixo no faltar-li el respecte. Estic enfadada davant d’aquesta observació tan summament absurda. Me’n vaig a casa, no entenc què passa amb la Gisela i no em sento amb ànims de quedar-me al gimnàs aquest vespre.
En Al arribar a casa veig alguna cosa està fora de lloc, la porta està oberta. Merda. Les mans em comencen a tremolar, entre obro la porta i el primer que veig és el menjador tot regirat. Tanco la porta amb força i marxo corrent, quan estic a dos carrers de casa i em sento més segura truco a la policia. M’espero a que ells hagin comprovat que l’assaltant ja no hi és i hi entro. No falta cap objecte de valor. No ha estat un lladre. Truco a la Gisela altra vegada i li deixo un missatge al contestador: “Gisela, han entrat a casa, et necessito. És ell, n’estic segura. Si us plau, Gisela, respon. Tinc por.” Penjo la trucada. El missatge es perd entre els altres mil que he estat deixant el darrer mes.
Aquesta nit la passo al costat del Jordi. M’abraça fort contra el seu pit, em sento protegida, tanco els ulls i relaxadament m’adormo entre l’escalfor del seu cos.
Al matí quan em desperto comprovo el meu telèfon mòbil, esperant a que la Gisela m’hagi respòs, que m’hagi tornat la trucada, però no. Intent fracassat. La torno a trucar per enèsima vegada esperant sentir el contestador, com ja és rutinari, però la meva sorpresa és quan sento la veu de l’operadora: “El número al que ha trucat no existeix. Comprovi que ha marcat tots els dígits correctament”. Estic astorada. Comprovo el número, efectivament és el seu. No existeix...
Una idea travessa la meva ment amb rapidesa, ja sé què fer. Truco al Miquel i li dic que estic malalta i que no puc anar a treballar i em dirigeixo a comissaria. Vaig directament al departament de l’Esther, que ja em coneix.
–Esther necessito que em facis un favor, és qüestió de vida o mort.
L’Esther accedeix tot i que sap què s’haurà de saltar la llei per a mi. Aquest és el nostre codi: “és qüestió de vida o mort” vol dir el mateix que: “necessito que actuïs il·legalment per ajudar-me”. Li demano que busqui a una tal Gisela López, li dono la l’adreça direcció del seu piset, on he passat tantes tardes amb ella, la matrícula del seu cotxe que, igual que totes les dels altres cotxes on he pujat, la he memoritzat i tres dades personals més. Res. És com si la Gisela no existís. Com si tot hagués estat un producte de la meva imaginació. No hi ha cap rastre de la seva existència, ni a la base de dades ni a internet, a enlloc.
Torno a casa desesperada. Aparco el cotxe al pàrquing del meu bloc de pisos. Un missatge entra dins el meu telèfon. “L’informem que ha fet una compra superior als 2000€” Llegeixo aquest missatge mil cops. O pot ser més. Començo a regirar dins del moneder, del cotxe, a la guantera... Res. No hi ha rastre de la meva tarja de crèdit. La meva ment funciona a cent per hora intentant buscar una solució a tot això, una explicació coherent de per què m’està passant tot a mi. No trobo resposta a tantes preguntes que circulen en aquest moment pel meu cap.
–Això et passa per tenir una rutina tan òbvia. Tothom qui vulgui pot saber on ets a cada moment del dia. Pot saber quan tens les coses dins el vestuari, i quan robar-te. –Em giro de cop espantada per la veu que he reconegut.
No em puc creure el que estic veient, és com si em mirés al mirall. La meva imatge està palplantada davant meu. Els mateixos ulls, el mateix rostre, el mateix cabell... però la veu la delata. Gisela. Me la miro, i com sempre ella sap el què estic pensant, i respon:
–Sempre he viscut sola, em vaig criar a un reformatori, la meva mare era drogoaddicta, mai em va donar la vida que jo havia volgut. Sempre m’he mogut de ciutat en ciutat. No tinc cap nom i a la vegada en tinc molts. No tinc rostre, no sóc ningú, i a la vegada soc qui vull ser, amb la imatge que vull tenir. Des del moment que et vaig veure vaig saber que volia ser com tu. I un cop més he aconseguit sortir-me amb la meva; hola, em dic Paula González i la meva parella es diu Jordi i estudio dret a la UB de Barcelona. Encantada de conèixer-te. –i m’apropa una arma, l’arma que sentenciarà la meva mort.
Un cop més la vida me l’ha jugada. És irònic que l’únic que tens en aquest món, l’únic que se t’ha regalat, allò que és la base de tots els teus pilars, et maltracti tant. “Maleïda vida, què he fet jo...” Una llàgrima impotent surt disparada galta avall, impacta contra el terra, rebentant en mil gotetes ,i mentrestant jo observo el seu final, penso que estic més trencada que ella. I sota el canó de la pistola m’adono que res del que ha passat ha sigut cosa de la vida, només jo sóc culpable del que em passa, i aquest cop he fallat...
Cerco una mirada entre les parets de formigó; secretament, l’espero veure a ell. La resposta a l’esperança és nul·la. “Què esperaves?” me’n ric de mi mateixa, és l’únic que em queda, una forta rialla ressona entre els cotxes buits “un príncep que et vingués a buscar? A rescatar, potser? Què estúpida, això no existeix”
–El meu error sempre ha sigut confiar en qui no havia –dic just abans que el fred envaeixi el meu cos i, llavors, sento que l’únic que corre per les meves venes és gel, un fred punxant que em puja des dels dits dels peus al cap, i que ràpidament em congela el cor. Jo tampoc no sóc ningú.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

LaraPort

6 Relats

4 Comentaris

3033 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
1998, Barcelona. 18 anys.