Desaparegut

Respiro profundament i obro els ulls. El sol m’acarona la cara mentre el vent em belluga els cabells. M’encanta aquesta sensació. Les rialles dels nens m’omplen les oïdes. Que feliços érem tots durant la infància! Miro cap als gronxadors per somriure-li, però estan buits. Una mica neguitosa repasso tot el parc amb la mirada. A primera vista no el localitzo. (Com pot ser?) Fa un moment era aquí. M’aixeco. Començo a caminar entre tots els nens petits; puc notar com la suor s’apodera de les meves mans, una flama s’encén dins meu. El crido. Les mares em miren com si estigués boja.
–Algú ha vist el meu fill? Es diu Marc? És un nen rosset, portava una jaqueta blava i uns pantalons blancs. Algú l’ha vist? Té tres anys. Marc! –crido molt fort. Les mares espantades comencen a agafar els seus fills de la mà i a ajudar-me a buscar-lo. –Marc! –torno a cridar encara més fort.
Algunes comencen a marxar del parc amb els seus fills en resposta d’un instint protector maternal, (i el meu petitó?).
Em poso a córrer pel carrer del costat del parc, ni rastre. Corro en sentit contrari, obtinc el mateix resultat. Agafo el cotxe amb intenció de recorre els carrers de tota la ciutat, si és necessari. Truco a la policia:
–Han segrestat el meu fill de tres anys! Necessito patrulles que el busquin, està en perill.
–Ha vist al segrestador?
–No, estàvem a un parc i he apartat la vista d’ell un moment; quan he tornat a mirar, ja no hi era.
–A quin parc estaven?
–Al parc del carrer Feixes, davant del forn de pa.
–Algú més d’allà ha vist el segrestador?
–Hi havia moltes mares amb els seus nens però cap ha dit res. Pot deixar de fer-me tantes preguntes i venir a ajudar-me?
–No es mogui del parc, senyoreta. Ara venim.
Abans que pugui respondre i dir-los que tornant al parc no ajudarem al meu fill, el comissari em penja el telèfon. Merda, no tinc més remei. Giro el volant i em dirigeixo de nou al parc.
Després d’haver estat una estona amb el comissari i d’haver-li-ho explicat tot, em diu que immediatament ordena un desplegament de patrulles per buscar al meu fill. Decideixo tornar amb ell a comissaria, allà me n’assabentaré si algun dels seus homes el troba.
–Em pot omplir aquesta graella amb la informació del seu fill perquè pugui localitzar-lo al registre de la ciutat i facilitar la recerca als meus homes?
Omplo la graella amb rapidesa i ell en fa la recerca per Internet. “No identificat”. El comissari estranyat ho comprova un parell o tres de vegades més. La meva paciència s’ha esgotat.
–Però què li passa a vostè? És el comissari nou?! Inepte!
–Senyora, tranquil•litzi’s, que jo sigui nou no vol dir que no sàpiga fer la meva feina. Porto vint anys treballant com a comissari, només m’han traslladat de la ciutat cap aquí. Li prego, amb educació, que no qüestioni les meves qualitats. Surti del despatx i vagi a buscar un got de llet per relaxar-se, si us plau.
Emmurriada surto d’aquell despatx que només m’ha provocat mal de cap des que hi he entrat. A unes passes girant a la dreta per un passadís hi ha una sala d’espera amb una màquina expenedora. Marco el got de llet i poso els diners dins i espero a que l’escalfor del vas de plàstic m’inundi les mans. Ja puc notar com em recorre el braç eriçant-me la pell abraçant-me cada múscul i relaxant-me. Res. Torno a pitjar el botó però la màquina no reacciona. Premo molt fort els punys fins que els artells em queden blancs. Em faig mal amb les ungles però segueixo prement fort cada cop més, per aguantar-me les ganes de cridar. Tinc ganes de clavar el puny sobre la màquina i partir-la en dues parts. Què té aquest edifici que res funciona bé?
–Necessita ajuda? –em giro per veure-la i se’m cau el got de plàstic blanc buit a terra. –Està bé? –pregunta amb preocupació. La seva cara em resulta molt familiar, tinc la sensació de conèixer-la de fa anys.
–Comissària Armengou? ¬–la seva cara no transmet cap reacció. (De què ens coneixem?)
–Clar, encantada de tornar-la a veure, senyora Ferrer. –somriu i se’n va tant misteriosament com ha arribat. En aquesta comissaria estan tots com un bull i la meva llet encara no ha sortit.
Al cap d’una hora el comissari m’informa que el meu fill no consta en el registre de la població actual, però que amb la fotografia que els he proporcionat ja els és suficient per començar a buscar-lo.
Com que en aquell antre no m’hi puc estar, marxo a casa. Fa hores i hores que camino neguitosa de banda a banda del menjador amb una tassa de cafè a una mà i el telèfon a l’altre i no deixo de trucar constantment al comissari per saber si hi ha novetats. Res.
–El trobaran, tranquil•la.
–Com ho saps? No el puc perdre. No podria suportar-ho un altre cop.
–Tingues fe. El trobaran.
Abans de l’hora de sopar, el novençà em ve a fer una visita de cortesia; perquè no hi ha res més inútil que aquella visita. Quan obro la porta em mira sorprès. Deu ser pels cabells bruts i despentinats caiguts sobre la cara de boja que tinc, o per la roba ampla i lletja d’estar per casa que porto. O pels ulls oberts com plats (a causa del cafè, o no, o qui sap) que l’escruten expectant. O per tot el conjunt en sí; faig una bona fila.
–No hi ha hagut sort, senyora Ferrer; els meus homes l’han estat buscant durant tot el dia i no l’han trobat. Hi ha un torn de nit que també buscarà sense descans. Li prometo que el trobarem.
–Gràcies, suposo. Avisin-me quan hi hagi novetats.
–Perdoni la intromissió, però en aquesta casa hi viu un home? El pare d’en Marc?
–El meu marit morí fa deu mesos. Visc sola des de llavors.
–Ho sento molt senyora... és que he vist les fotografies i m’he sorprès de no haver-lo vist en tot el dia. Bé, ja no molesto més. Dutxi’s i relaxi’s i intenti dormir, entenc que és difícil però és el millor per vostè. Demà serà un dia llarg.
Òbviament no faig cas del nouvingut. Em quedo hores i hores voltant per la casa sense poder aclucar l’ull fins que caic rendida al sofà.
Els dies i les setmanes van passant i aquest passerell em ve a veure cada nit des de fa gairebé dues setmanes. Mai em porta bones notícies. Però avui una mica més i li arrenco el cap. “Fa una setmana i cinc dies que busquem a un nen de tres anys que ni tan sols apareix en el registre de l’ajuntament. Segons el protocol, la recerca s’ha de donar per finalitzada aquesta nit. He vingut a portar-li la notícia.” El molt canalla s’ha atrevit a dir-me això, a mi, mare d’un nen que ha estat segrestat. “És una broma, no? Ha de ser una broma! No poden deixar de buscar-lo! Són bojos?! Deu estar patint molt! Em deu estar trobant a faltar! No poden fer-me això!” L’home s’ha portat malament amb mi, no ha ni intentat consolar-me; pretenia venir, deixar anar la bomba i marxar, sense afegir res més. Ha semblat enfadat, o que ja li interessava anul•lar la recerca, com si volgués estalviar-se feina, o amagués alguna cosa. Ha estat llavors quan una idea fugissera m’ha travessat el cervell (m’estaré trastocant?). “A no ser... –he continuat amb cara de pocs amics– que vostè en sàpiga alguna cosa! Aleshores, si que entendria que vulgués acabar amb la recerca del meu nen!” El comissari enfadat m’ha titllat de boja paranoica i ha marxat de casa amb un fort cop de porta.
Ara estic més neguitosa que mai. Fa estona que li dono voltes a una mala pensada que he tingut, podria acabar a la presó i que quan el Marc tornés no m’hi trobés. Això és l’únic que m’ha impedit realitzar-la.
Decidit. No hi pensaré més. Demà a la nit m’assabentaré d’on viu aquest imbècil.
Miro el rellotge inquieta, són les vuit del vespre. Porto tot el dia repassant mentalment el pla que he tramat. Hora punta. Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a la comissaria, detecto ràpidament el cotxe del comissari, perfecte, encara hi és. Espero asseguda al seient de l’automòbil dues hores fins que veig que, per fi, surt de l’oficina i agafa el cotxe. Deixo uns metres de seguretat per tal de que no em detecti i el segueixo, el segueixo per un camí de pedres a les afores de la ciutat fins arribar a una casa perduda al mig del bosc; què típic.
Aparco el cotxe rere uns matolls perquè no em vegi, espero a que entri a casa i m’hi apropo. Els nervis fan que em tremolin les extremitats, puc sentir el batec del cor ressonant pel meu cap, a cent per hora, tinc la respiració accelerada i em fa mal l’estómac només de pensar en el que estic fent. Inspecciono els voltants de la casa. Res. Miro per les finestres i hi veig la seva habitació, la cuina i el menjador, totes tres habitacions buides. No puc veure on és, no hi ha cap llum obert.
Amb temor m’allunyo una mica de la casa i volto lenta i silenciosament pel bosc que hi ha al voltant. Esta tot fosc i puc sentir els sorolls dels animalons fugint aterrats de les meves passes. Cada cop tinc més por. Respiro fons, agafo aire i penso que he de trobar al Marc, o si més no una prova d’on pot estar. Engego la llanterna i segueixo caminant.
Porto molta estona caminant i donant voltes sense veure res sospitós. He controlat la casa i el llum de l’habitació de la façana del segon pis ha estat obert tota la estona, no hi ha perill de ser descoberta. De sobte xoco amb quelcom dur al terra. Enfoco amb la llanterna i veig que és com una entrada, sembla ser l’entrada al soterrani de la casa. No està closa així que obro les dos portes de fusta verdes que cobreixen l’entrada; una escala llarga se’m presenta sota els peus. Vaig baixant a poc a poc amb por. “Marc?” pregunto amb la veu tremolosa: “Marc sóc la mama, estàs aquí?” no obtinc resposta.
Arribo al final de les escales i em trobo en un immens espai buit. A la meva dreta hi ha una segona d’igual que deu portar a l’interior de la casa. No hi ha gairebé res, la pols i les aranyes habiten aquella expansió acompanyades d’un parell d’eines de jardí que a jutjar pel seu aspecte fa anys que ningú les ha tocat.
De sobte una llum il•lumina tot el soterrani. Merda. Miro a dalt de la segona escala i veig que el comissari ha obert la porta i duu la pistola. Em giro i començo a córrer per on he vingut, he d’arribar a la superfície.
–Siguis qui siguis fot el camp d’aquí! –crida el comissari molt enfadat. –Això és una propietat privada, sóc policia i vaig armat, com m’assabenti de qui ets se’t caurà el pel!
Quan sóc dalt tanco les portes de fusta, sento com puja corrent les escales. Les cames em fan figa, la tremolor em recorre des del cap fins a la punta del dit gros. Corro sense parar, tant com em permet el cos que fa dies que no reb aliment. Entro al cotxe i veig com surt del soterrani i s’apropa corrents a mi. Dono la volta amb el cotxe i marxo. A gran velocitat escapo d’aquell camí de pedres i d’aquella casa terrorífica. M’endinso a la ciutat i quan em sembla que ja estic fora de perill paro el cotxe. El cor em batega tant ràpid que sembla que en qualsevol moment em sortirà disparat del pit. Respiro fons moltes vegades, m’intento calmar i al cap d’uns minuts torno a encendre el cotxe. Al encendre’s els llums, no puc evitar fer un crit, el cor em fa un vot. Obro i tanco els ulls incrèdula, no em crec el que estic veient. El marc, somrient. Trigo uns segons a reaccionar i quan ja he baixat del cotxe per agafar-lo i estrènyer-lo ben fort amb els braços no hi és. Ha desaparegut, un altre cop. Les llums del cotxe il•luminen tot el carrer però no el veig per enlloc. Començo a córrer pel carrer i a cridar.
El sol ja il•lumina la vila i jo segueixo desorientada, vagant sense rumb, (on sóc?) no recordo que estava fent. M’estic tornant boja.
–Ves cap a casa, au, que te l’has imaginat, boja.
–Ja no sé que pensar, no faig més que buscar-lo, el vull trobar, tinc la certesa de que està viu, ha d’estar-ho, ho pressento. La policia no està disposada a fer-ho, però jo sí.
–Però que no veus que tantes hores sense dormir i menjar ni dutxar-te ni canviar-te de roba estan acabant amb tu? T’has obsessionat tant en trobar-lo que te l’imagines somrient sinistrament a les tres de la matinada en mig del carrer.
No en faig cas i torno a casa. Els meus límits de desesperació han tocat fons. Definitivament no sóc capaç d’identificar el què és real i el què no. Què més he de fer? Necessito el meu nen de tornada a casa. El necessito amb mi un altre cop.
Em poso a plorar i sense voler-ho caic en un so profund.
El timbre em desperta, miro el telèfon mòbil i veig que són les tres del migdia del dia següent, fa un dia i mig que dormo sense haver-me desvetllat. Em poso molt nerviosa, dormir tant em trastoca. He perdut el temps, i si el meu fill ha tornat i jo dormia? Inconscientment em mossego la pell de l’ungla del dit gros i em faig sang. Xarrupo fort per parar la petita hemorràgia quan torna a sonar el timbre.
Em dirigeixo a la porta i veig que és el comissari. Merda. Em poso a tremolar altre cop. (I si m’ha descobert? Serenitat).
–Hola comissari. Què volia?
–Hola Júlia, ahir vaig estar trucant-te però no vaig rebre cap resposta, em tenies preocupat –afegeix amb un somriure, no sembla que m’hagi descobert. Em tranquil•litzo una mica i responc.
–Es que he estat molt cansada aquests dies i necessitava descansar una mica.
–Me n’alegro de que fossis capaç de descansar, donades les circumstàncies.
No sé com prendre’m aquest comentari. Sembla que m’estigui atacant, m’està jutjant per haver pogut descansar tenint el fill desaparegut. Estic a punt de posar-me a la defensiva i deixar-li anar quatre fresques quan amb calma, segueix parlant. Diu les següents paraules molt a poc a poc, perquè les entengui bé. Com si és dirigís a una nena petita.
–Júlia necessito que m’escoltis amb atenció.
Faig que sí amb el cap i prossegueix amb la seva explicació.
–El teu fill va desaparèixer fa tot just cinc anys. No ho recordes?
Obro els ulls cop a plats (és una broma, no? Ho ha de ser), sóc incapaç de respondre. No tinc idea de com assimilar la informació que m’està apunt de donar.
–La policia i la difunta comissària Armengou van estar mesos buscant-lo i al final van trobar el seu cos a la vora del riu que hi ha darrere les muntanyes.
La imatge fugaç del cos d’un nen, pàl•lid i mig descompost em vola pel cap durant un segon. No. No era el meu fill. El meu fill és viu; es va perdre fa setmanes i és viu. Està esperant que el trobi. És viu, ho sé.
–Em vas dir que t’havies operat els ulls fa dos anys, i no tens cap fotografia amb el teu fill sense ulleres; són totes antigues. Tot aquest embolic ha sigut resultat d’una mala organització de la comissaria, i em disculpo formalment: no vaig saber fins fa tres dies que l’arxiu de persones mortes encara no està digitalitzat... ja et pots imaginar la resta de la història... –afegeix amb suavitat. –Ho sento molt Júlia.
Em poso a plorar, vull cridar-li que no té raó, que s’està equivocant, que no estic boja. Ho intento, amb totes les meves forces, però no em surt la veu, no em respon cap múscul del cos. Continua:
–Encara et sembla massa dur acceptar tot el que li va passar a en Marc, per això el dia del cinquè aniversari de la seva mort vas recrear el moment, crec que l’intentaves salvar.

Lara Port.