EL SILENCI DE TU

Entre la densa boira d’aquell carrer
dansa la llum de les eminents faroles
per aquest lloc mort.
Sense cap mena de rancor.
Passejo sota el llustre de la lluna
silenciosament, només la lluna i jo.

Mentre l’essència del vent m’acaricia el rostre,
va gelant els amargs records que tinc de tu
amb tots els moments viscuts, tot el que em queda de tu.

Endurant el plor que incita la teva olor encara viva en mi
Emmudeixo. On són aquelles abraçades, aquells moments amb tu?
entre el silenci d’aquesta nit cerco les respostes a totes les preguntes.

Imagino que del no res emergiràs
que t’atansaràs a mi i que a l’orella, amb un murmuri pronunciaràs aquella paraula,
aquella que amb desig expecto.
T’espero. Però l’únic que obtinc a canvi és silenci.

Un dolorós silenci que respon a tots els meus dubtes.
Has marxat? Et cerco amb la mirada, però allà no hi ha ningú.

Estirat en el jaç que amb els records vam erigir, em reprimeixo de plorar
entre el silenci, tant sols s’exaudeix el gemec que suscita el teu record
miro cap al cel i en silenci penso en tot el que compartim

Aquest silenci em mata. On és el teu rostre?
Tan dolç,
suau,
desfet.
sempre privat de l’aire que l’envolta.

El silenci ha pogut amb mi
ja no soc res.