Sempre queden coses pendents [Venjança]

El vermell de les meves ungles t'ha quedat marcat entre els llavis. Silenci, t'he dit, silenci. M'has respost amb un d'aquells somriures que em recorden el dia del restaurant japonès als afores de no sé on. Aquells somriures nerviosos que destapen les mil pors que t'has begut per esmorzar destil·lades en una cafetera que no fa soroll. Aquells somriures histèrics que preferiries haver-te guardat perquè arrelen massa en dins, et despullen; revel·len la teva petitesa. Aquest somriure, com el teu quan t'he dit silenci, silenci que suava luxúria i dolor. I duies els llavis tacats d'esmalt vermell de les meves ungles i els teus cabells, a canvi, s'han cargolat entre els botons de la meva brusa encara descordada.

La llum de l'alba escolant-se entre les oliveres m'ha dibuixat una aurèola purificadora, exculpadora; això és l'últim que has vist abans de tancar els ulls. T'he repassat els cabells amb cura i he posat ordre al teu serrell rebel. He sentit, de lluny, l'olor del fum de llenya de les masies properes i la incipient escalfor del sol al clatell. Els ocells atemorits pel nostre esclat nocturn no gosen cantar des d'entre els ullastres, els grills han callat fa estona. Silenci, silenci, et vaig dient complaguda, mentre miro el teu somriure ancestral tacat del roig de les meves ungles.

Et beso per últim cop -perquè sempre queden coses pendents- després de la nostra última nit, després de la teva última nit. Vaig marxant satisfeta com una mantis que se sap segura d'haver complert els designis naturals que li han estat encomanats. Silenci, silenci. Rierols de sang serpentegen sota la teva esquena.